El Festival es posa a reflexionar sobre la vida i la mort. Tan es pot fer des d’un hotel als Alps austríacs com ha fet Götz Spielmann en la seva “Oktober/November”, com fer-ho des de l’espai immens, perdut en la soledat com ha fet Alfonso Cuarón amb “Gravity”. Dos pel·lícules de ritmes contraposats però que parlen del mateix des de punts de vista totalment diferents.

En una petita població dels Alps austríacs hi ha un hotel ja tancat. Dues germanes van créixer aquí. Sonja (Nora von Waldstätten) viu ara a Berlín. S’ha convertit en una actriu d’èxit, una estrella de la televisió i ha fet una gran carrera en poc temps. Malgrat l’èxit alguna cosa falta en la seva vida. La seva germana Verena (Ursula Strauss), més gran que ella, mai va abandonar el poble. Després que la seva mare morís en un accident, es va mudar amb el seu marit i el seu fill a l’hotel, per no deixar sol al seu pare, que ara és un home ancià i esquerp. Un atac al cor el porta prop de la mort. Sobreviu, però ara és un home malalt. Per Sonja és el moment de visitar a la seva família i els escenaris de la seva infància. Un nou capítol comença, es reconfiguren les relacions. La reunió treu a la llum, a poc a poc però de manera implacable, vells conflictes entre les dues germanes, aquesta és la sinopsi del nostre primer film del dia, “Oktober/November”

“Oktober/November”

“Oktober/November” és la proposta del director Götz Spielmann per a la secció oficial del Festival. El film tracta de la vida i de la mort a través de dues germanes que han optat per estils de vida totalment diferents i que es retroben en la malaltia del pare. Explicada de manera pausada, cosa habitual en els films de festival, amb imatges simbòliques i jugant de manera evident amb la dualitat de ficció i realitat o la ja esmentada de la vida i la mort a “Oktober/November” impacta sobretot el tractament de la mort i la llarga durada de l’agonia del pare que pot ser dur de portar per molts. Un allargament de l’agonia buscada per aquest director qui va comentar en la roda de premsa “em molesta enormement la banalitat amb la qual es mor avui dia al cinema i per això, perquè la mort és alguna cosa gran i és un misteri gran i un fet fonamental en la nostra vida, no hauria de ser trivilitzada ni reduir-se a una idea amb la qual es juga, perquè poses en qüestió també la vida”.

Götz Spielmann

Personalment he trobat que és un film que deixa moltes preguntes sense respondre. Tracta un episodi de les dues protagonistes però no dóna pistes com continuarà la seva vida un cop superat l’episodi. Per gent com jo Götz Spielmann ha reivindicat el seu dret de fer “una pel·lícula plena de preguntes i amb molt silenci” per afegir que “lament0 si causo decepció, si no dono les respostes, però estic convençut que aquestes apareixen després, encara que el siguin individuals, si les preguntes són belles”. Doncs això si voleu un film amb respostes, aquest no seria.

La segona proposta del dia ha estat “Gravity”, d’Alfonso Cuarón, el primer film del festival rebut amb aplaudiments al principi de la projecció i aplaudiments i bravos al final. Un film que es projecta a la secció de “Perles”, el que és, tota una perla preciosa. “Gravity” ens porta fins l’espai al costat de la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock), una brillant enginyera especialitzada en medicina en la seva primera missió en un transbordador, amb el veterà astronauta Matt Kowalsky (George Clooney). En un passeig espacial aparentment de rutina es desencadena el desastre. El transbordador queda destruït, deixant a Stone i Kowalsky vagant per l’espai i sense comunicació amb la Terra…sense qualsevol possibilitat de rescat. La por, la deseperació, el pànic, cada glopada d’aire consumeix el poc oxigen que els queda però continuar avançant en la foscor de l’espai és l’única oportunitat per sobreviure. L’altra alternativa deixar-se morir.

Gravity

“Gravity” no deixa un moment de respir. Amb només dos actors i la major part del film només un, l’espectador vaga per l’espai amb aquells astronautes que miren de sobreviure, patint per ells. En un festival on la majoria de films són propostes reflexives, de silencies i poca acció, el film dels Cuarón (Jonás Cuarón, fill d’Alfonso és coguionista) ha estat una injecció d’adrenalina que ens ha sentat de meravella a tots els que l’hem vista.

En roda de premsa, pare i fill han explicat que “Gravity” és una història “d’una dona a la deriva, en el buit, i cada vegada més lluny de les comunicacions humanes”, una metàfora, explica el mestre, que no implica que sigui una dona, un home o un astronauta”, per explicar més tard que ha utilitzat llargs plans seqüència per la seva força narrativa i per submergir a l’espectador en la visió del personatge.

Alfonso i Jonás Cuarón

També ha defensat el treball de Sandra Bullock, que realment fa una bona interpretació que fa oblidar els seus habituals papers còmics “hauries d’haver-hi vist les condicions en les quals va rodar, la disciplina, la predisposició, la seva capacitat d’abstracció, aïllada perquè no podíem apropar-nos a ella pels aparells tècnics; el seu treball físic, penjada de cables: tot desapareixia i era interpretació i emoció”. Amb tot twitter està ple de bromes sobre el tema: “Cuarón ha aconseguit el que molts voldríem, fer perdre la Bullock a l’espai”.

El cert és que “Gravity”, que es projecta en 3D -i que incomodes són les del festival-, és un film de ciència ficció que deixa atrapat a la butaca a l’espectador. Una de les primeres pel·lícules amb les que no hem mirat l’hora ni hem desitjat més ritme.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies