Per tancar el seu primer cap de setmana, el Festival de San Sebastián segueix apostant pel cinema espanyol i una de les propostes que més han donat de què parlar. Manuel Martin Cuenca aterrava a la Secció Oficial amb ‘Caníbal’ una de les quatre preseleccionades per representar Espanya a la propera edició dels Oscar i que ja va presentar amb èxit al Festival de Toronto. Tot un canvi de to respecte a les bruixes de De la Iglesia amb què vam tancar la jornada d’ahir.

Canibal’ és precisament això, la història d’un sastre de gran talent, meticulós, pulcre i solitari que de tant en quant assassina dones per les que se sent atret, les trosseja, les guarda a la nevera i se les menja. Manté una rutina inalterable entre la seva casa, el seu taller i una cabana a la muntanya on executa els seus crims. Però el dia que apareixen a la seva vida la jove Alexandra i posteriorment la germana d’aquesta, Nina,  els seus sentiments es trasbalsen.

Antonio de la Torre, sastre i Caníbal

El film és molt eficaç explicant el què explica i fent-ho d’una manera personal, però el problema és que no explica gran cosa. Amb un ritme lent, es recrea iterativament en la presentació del personatge i els seus escenaris, però no s’endinsa en el seu passat, les seves motivacions, ni en les conseqüències del seu trencament d’esquemes en conèixer les dues noies. Així ‘Canibal’ té els seus punts forts en l’estil visual i en el treball del protagonista Antonio de la Torre (candidat ferm al premi a l’actuació) que transmet amb la seva presencia en plans molt personals, plens de silencioses mirades, tota la inquietud del film. Però narrativament, el seu minimalisme allargassat li acaba restant interès. I farà que els “fans” d’altres cèlebres caníbals li trobin a faltar molts elements per enganxar-se a aquest de Martin Cuenca.

Aquest mateix dimecres sabrem si els acadèmics la consideren amb més mèrits a presentar-se als Oscars que ‘La gran família espanyola’ i ‘Alacrán Enamorado’.

Antonio de la Torre, Olimpia Melinte i Manuel Martín Cuenca presenten "Canibal"

L’altre film a competició d’avui ha estat “Mon âme par toi guérie” de François Dupeyron, guanyador de la Conxa d’Or el 1999 amb “¿Qué es la vida?”. En aquesta ocasió ens portar la història de Frédi, un home que hereta la capacitat curativa de la seva mare però mai ha volgut exercir-la. Un accident de moto on hi ha implicat un nen i un gos, li fa canviar la perspectiva del seu do i de la seva vida.

Mon âme par toi guérie” és una història que parla de la vida i la mort. De gent predestinada a morir, que vol viure i gent que viu com si ja estiguessin morts. Malgrat que el film té un plantejament interessant, la cinta de Dupeyron es va fent espesa i dispersa a mesura que avança el metratge. El seu personatge principal interpretat per Grégory Gadebois, un actor que no acaba de transmetre com caldria, queda indefinit, dispers, variable respecte el que vol i dol i no s’entén. L’entrada d’un nou personatge, Nina, una dona alcohòlica interpretada per Céline Sallette a meitat de metratge acaba d’embolicar i desconcertar. Frédi perd els objectius i desitjos inicials de manera brusca per uns altres de diferents i la cinta es fa llarga i pesada.

Imatge de "Mon âme par toi guérie"

Lamentablement “Mon âme par toi guérie” té un problema de guió i de definició de personatges de manera coherent molt important que converteix el seu visionat en un procés tediós i fatigós.

Fora del concurs oficial, les Perles del dia han estat dues triomfadores en passats festivals. “Gloria” del xilè Sebastián Leilo va recollir l’Ós de plata a la millor actriu a la passada Berlinale. I efectivament el que més destaca del film és el magnífic treball de la seva protagonista, Paulina García, posant-se a la pell d’una dona de 58 anys sola i en busca de l’amor la vida de la qual canvia radicalment quan per fi el troba en Rodolfo. La bona acollida que ha tingut “Gloria” al festival culmina la trajectòria d’un film que fa un any tot just era un projecte en busca de finançament que va aconseguir aleshores el guardó de la secció En Construcción.

Fruitvale Station

Per la seva banda, ‘Fruitvale Station‘, l’ópera prima de Ryan Coogler, arribava amb l’etiqueta d’haver estat una de les triomfadores de la passada edició de Sundance (Gran Premi del Jurat i Premi del Públic).  No obstant, l’aterrada a Europa no li ha sentat bé a la pel.lícula, i si a Cannes ja va ser rebuda amb menys entusiasme que als Estats Units, el pas per San Sebastián tampoc ha estat especialment exitós. El film, basat en fets reals, narra les trobades amb família i amics de l’Oscar Grant, un jove de color de 22 anys, el dia de la revetlla de Nadal de 2008 en què va morir pel tret d’un policia. Aquell fet va encendre la indignació de molta gent i va provocar diverses protestes. Si bé arrenca de forma bastant convencional i el retrat que realitza del seu protagonista peca d’un trampós excés de bonisme, el tram final de la pel.lícula sí que aconsegueix transmetre el drama de forma sincera i intensa.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies