Jay-Z torna a la càrrega, amb “Magna Carta… Holy Grail”, el disc amb el que vol reposicionar el Hip-Hop allà on li toca, en uns temps en els que el panorama mainstream del Hip-Hop està greument infectat per llatinades i/o “davidguettades” – amb tots els respectes-. D’acord, Kanye West -el seu col•lega/rival més directe- experimenta, fa recerca, juga i redefineix conceptes per tal d’aconseguir el mateix propòsit, però el Sr.Z ha optat per recuperar aquell so del Hip-Hop que durant la dècada dels 90 ballàvem al Jamboree o l’Otto Zutz, una aposta també valenta encara que no ho sembli. Això sí, Jay-Z s’assegura la jugada amb una cuidada producció i una punteria per a la lírica mil•limètrica.
I és que el disc està ple de bons temes, que actualitzen generes com l’urban, el boom bap o l’R&B, i que prenen forma d’himne, manifest o gamberrada festiva. Els col•laboradors posen també la seva part. Timbaland està en gairebé tot el disc (d’ell és la magnífica base de “Tom Ford) i el seu amic Justin Timberlake es fa seu el tema que obre el disc, “Holy Grail”, un himne dels que parlàvem que ha tingut un èxit ben sòlid a les llistes dels EE.UU. i Regne Unit. La dona de Jay-Z també intervé en un altre tema en la mateixa línia, “Part II (On The Run)”, en el que la veu de Beyoncé t’abraça intensament, com la de Frank Ocean a “Oceans”, un tema no tan rodó però igualment indispensable.
Jay-Z parla de la societat i es posa reivindicatiu, fa introspecció i es posa espiritual, però sobretot es fa autobombo i es converteix en l’home ego. Ell es creu el millor i així ho rapeja, a tort i a dret. Tot i que sempre hi ha espai per les referències: a Michael Jackson (el que més), Nirvana i fins i tot R.E.M. i el seu “Loosing my religion”. S’ho permetrem si els resultats són tan engrescador com “BBC” o “La Familia”, o tan convincents com “F.U.T.W.” o “Somewhereinamerica”. Que potser li podíem demanar una mica més d’originalitat (sobretot tenint en compte que el disc inclou 16 temes)? Potser sí, però tampoc cal.
Envía una resposta