L’última obra de Bernard-Marie Koltès és tan combatent com els darrers anys de vida de l’autor, quan va haver de conviure amb una fatal malaltia. Acabada pocs mesos abans de la seva mort, les lectures del text es multipliquen i cada una de les paraules que Koltès escriu deixen entreveure el seus pensaments, les seves reflexions i les idees que li venien al cap a una persona que sabia que la seva mort s’apropava.
L’obra segueix la vida de Roberto Zucco, un assassí en sèrie italià que va matar els seus pares, es va escapar de presó i va voler sortir del país mentre escampava un rastre de terror i violència matant a sang freda a tot aquell amb qui es trobava.
Aquesta premissa li permet a Koltès parlar de l’individu que viu en una espiral de bogeria, que s’apropa a la mort aliena desitjant la pròpia. També es dedica a temes com la família o la falta de llibertat i reflecteix la brutalitat policial i la traïció. El text dona pes al monòleg per transmetre les idees, monòlegs insistents que prenen una idea i la repeteixen durant uns minuts fent créixer el concepte, dotant-lo de vida. Són monòlegs que poden resultar una mica esgotadors, que demanen a l’espectador una mica de paciència i que en ocasions no acaben de funcionar de la manera que seria desitjable.
Les principals complicacions de “Roberto Zucco” són la multiplicitat d’escenaris i la gran quantitat de personatges. L’escenografia de Sebastià Brosa resol el primer problema, construint un escenari amb diverses altures que permeten diferenciar els espais afavorint que el moviment dels personatges sigui fluid. L’escenari en diverses altures és problemàtic per tots els espectadors que no estiguin ocupant una butaca de platea perquè la visibilitat es ressent des dels amfiteatres. No és desastrós i no impedeix el seguiment de la majoria de la representació però penso que es podria haver trobat alguna solució extra per augmentar la visibilitat des de les diferents localitzacions del públic.
En segon lloc, Koltès va escriure una obra amb molts personatges que obliga al repartiment a donar vida a diferents individus, forçant les seves interpretacions i la seva caracterització. Els actors es mouen bé i ràpid per l’escenari; la planificació de moviments i distribució escènica està molt ben pensada i en alguns moments sorprèn la velocitat amb la que es donen els canvis. En segon lloc, la força d’aquesta obra coral es basa en uns actors molt centrats, que creuen en el text i són capaços de donar-li la força necessària per sobrepassar el fons de testament literari de les paraules de Koltès. Destacar algun dels actors és difícil en aquest tipus de text, però el més obvi, per pes en l’obra i intensitat, és assenyalar el treballs de Pablo Derqui, de gran qualitat i versatilitat. No obstant, coses similars es podrien dir de la resta del repartiment.
“Roberto Zucco” és una obra difícil. No és un text senzill i casual per passar l’estona. Això no és bo ni dolent, per suposat. Només cal anar amb les idees clares, sabent que entrem a veure una obra complicada, amb un ritme canviant que en alguns moments s’alenteix excessivament. Una posada en escena molt interessant i un treball interpretatiu notable són els aspectes més destacables d’aquesta obra de Julio Manrique. I malgrat la complexitat de la proposta, cal aplaudir i celebrar la possibilitat de poder trobar-nos a la cartellera barcelonesa una obra de Bernard-Marie Koltès.
Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Bernard-Marie Koltès
Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gámiz, Xavier Ricart, Oriol Guinart
Vaig anar a veure amb un petit recel Roberto Zucco ja que havia llegit i sentit crítiques bastant dolentes, peró a mi amb va agradar molt, tant línterpretació en la que varen sobresorti en Xavier Boada i la Rosa Gàmiz i els demés tots molt bé, la direcció excelent, la escenografia també molt bona si contem que es tenen que es tenen de fer sortir el números, ja que potser els que la critiquen la volen comparar en les que feien en cert teatre, que jo també les trovaba magnifiques, peró amb l´import de les entrades només cubrien el 40% del cost de l´obra, i la resta la “pagabem la resta de catalans”, i aixó es competencia desleal, i es veritat ja que ens ho varen explicar en una reunio d´abonats en Lluis Marco i en Doménec Reixac. Doncs res més i continueu fent espectacle bo encara que no hi hagi gaires diners, i sino parleu amb l´Evert Blancher que d´aixo en sap molt.
Perdonar la mala interpretación de la crítica ya que la había hecho en catalán y me la han traducido horrorosamente. Cambiar la máquina, la deben haber comprado en un país vecino. Gracias.