El Festival de Sant Sebastián arriba a la 61 edició i després de tirar la casa per la finestra amb fins a cinc premis Donostia l’any passat, enguany el director del certamen Jose Luis Rebordinos reconeix que aquest any s’ha tocat os. Els temps actuals passen factura i això es tradueix en una secció oficial més reduïda i poques estrelles de les que arrosseguen la gent fins al peu de la catifa vermella. Però tot i així s’ha aconseguit vestir un programa amb noms potents i tot un seguit de seccions paral·leles que prometen nou dies plens de propostes interessants.
En la primera jornada el Zinemaldi obria festival per primer cop en la seva historia amb una pel·lícula d’animació i l’escollida per marcar aquesta fita ha estat ‘Futbolín’ de l’argentí Juan José Campanella. El director que ha triomfat amb films ‘El hijo de la novia’ o ‘El secreto de sus ojos’ es llença a explorar el món dels dibuixos animats i el 3D, sense deixar de banda elements inherents al seu cinema d’imatge real, sobretot l’emotivitat i el sentit de l’humor.
‘Futbolín’, que a l’Argentina ja han vist un milió d’espectadors, ens presenta l’Amadeo, un noi que treballa en un bar d’un petit poble i que és tot un artista amb el joc que dóna nom al film. Un dia arriba al poble Grosso, un dels millors futbolistes del món que torna a casa amb ganes de venjar-se per un agravi del passat. Amadeo i els ninots d’un futbolí que cobren vida seran els encarregats de salvar el poble dels plans de Grosso (en qui els més maliciosos han vist trets del futbolista vanitós conegut amb el sobrenom de CR7).
La pel·lícula de Campanella tira de molts dels tòpics del cinema d’animació dedicat al públic infantil (sense excloure els més grans), amb una historia moralista sobre valors, la lluita de l’humil contra el poderós, la força de l’amistat i el bon cor, etc. El resultat és prou efectiu i té prou bona factura per resultar atractiu als petits i també a algun major d’edat a qui l’element futbolístic portarà fins a la sala; però no deixa de ser una mostra més d’animació tova que no acabarà de satisfer als àvids de guions més originals i mordaços en el gènere.
Les altres fites de la primera nit van ser la gran expectació que va generar la projecció de ‘La vie d’Adele’ (de la que ja us vam parlar des de Cannes) i la tèbia rebuda per ‘The Face of Love’, una historia d’amors madurs protagonitzada per Annette Benning i Ed Harris. Precisament Benning, acompanyada de Oliver Stone, Terry Gilliam i l’equip de ‘Futbolín’ han concentrat el glamour sobre la catifa vermella a l’entrada de la gala inaugural celebrada al Kursaal.
Però entrem ja en matèria amb la primera proposta a competició per la Conxa d’Or: “Enemy” del canadenc Denis Villeneuve. El guionista i director de ‘Incendies’ i que també presentarà aquí a San Sebastián ‘Prisoners’, s’atreveix a ‘Enemy’ amb l’adaptació d’una obra de José Saramago. La protagonitza un professor d’història en plena crisi personal i de parella que veient una pel.lícula descobreix que hi ha un actor de tercera fila que és físicament clavat a ell. Això el portarà a voler saber qui és el seu “doble” i infiltrar-se a la seva vida amb conseqüències imprevistes.
Villeneuve fa una aposta per explicar aquesta surrealista història amb una marcada proposta estètica, però el resultat és un film amb més costures que una colxa de patchwork, que resulta pretensiosa en el plantejament i que vol forçar les sensacions en l’espectador, sobretot a base de plans allargats i d’una matxacona banda sonora que vol imposar la sensació de misteri allà on no n’hi ha. Entre la premsa el film ha generat una encesa divisió d’opinions, entre els que han entrat en l’inquietant atmosfera del thriller i els que no ens ha agradat que aquesta inquietud es vulgui transmetre de manera maniquea per culminar amb un final previsible. En tot cas, si hi ha hagut consens en la decepció pel fet que, tot i tenir dos films al cartell del festival, l’actor Jake Gyllenhaal no hagi fet acte de presència.
Afortunadament, qui no ens ha fallat ha estat el director japonès Hirokazu Kore-Eda, que ha presentat a la secció Perlas ‘Like father like son’, film amb el que ja havia convençut al passat festival de Cannes. Tal com ja ha demostrat a ‘Nadie sabe’, ‘Still Walking’ o ‘Kiseki’, el nipó és extremadament efectiu en l’art d’explicar petites històries humanes, sense artificis ni efectes especials, partint d’elements quotidians i situacions anecdòtiques per acabar tocant el cor a l’espectador.
Aquí explica com canvia la vida de Ryota, un home d’èxit entregat a la seva feina, i la seva dona Midori, el dia que des de l’hospital on va néixer el seu fill els notifiquen que hi va haver un error i els van entregar el nen d’una altra parella. La noticia arriba quan el seu petit Keita ja té sis anys i Ryota hi ha abocat totes les seves estrictes idees sobre com aconseguir que el noi es converteixi en un home de profit. El seu fill biològic va anar a parar a una parella que regenta una petita botiga i viu amb dos germans i en un ambient molt més desenfadat. Els dos matrimonis hauran de fer front al dilema de si volen seguir com estan o recuperar cadascú el fill que els correspon, encara que això signifiqui renunciar al que han estat criant els darrers 6 anys.
Amb aquest plantejament bastant clàssic, Kore Eda va desplegant una trama de temes més profunds i mostrant diferents maneres d’entendre les relacions entre pares i fills o de com mesurar l’èxit a la vida. Ho fa amb la seva habitual habilitat i tendresa, contraposant de manera molt gràfica i natural les maneres de fer de les dues famílies protagonistes, amb uns actors ben aprofitats (tant els adults com els nens, sempre clau als films de Kore-Eda) i una narració natural que es va obrint pas fins al centre emocional de l’espectador.
Envía una resposta