Diuen d’ells que són amables, de bon rotllo i simpàtics, com la seva música. Ells són els californians Ray Merchant i Sebu Simionan, i amb aquesta aparença hipster-barbuda formen el grup Capital Cities, responsables del LP “In a Tidal Wave of Mistery”, el seu debut en llargadurada. Tot un festival d’electropop, color i diversió.
Debut que de fet no ho és, i és que gairebé la meitat dels temes que recull el disc ja havien estat publicats anteriorment. Com és el cas de “Safe And Sound”, un tema que van autopublicar l’any 2011 com a senzill del seu EP “Capital Cities”, en el que també trobàvem temes com “Patience Gets Us Nowhere Fast”, “I Sold My Bed, But Not My Stereo”, “Center Stage” i “Love Away”. Però de vegades el camí cap a l’èxit no entén de dreceres, i en aquest cas han hagut de passar dos anys fins que el seu tema estrella “Safe And Sound” finalment aconseguís colar-se en les principals llistes d’èxits. I mentre creixia la seva popularitat es nodrien d’experiència sobre escenaris d’arreu del món (incloent Madrid i Barcelona), presentaven espectaculars videoclips (impressionant la segona versió del “Safe And Sound” i l’animalada de “Kanguroo Court”) , i acabaven de donar forma al seu primer LP.
S’ha de dir que el millors temes de “In a Tidal Wave of Mistery” són aquells que ja s’incloïen en el seu EP, començant per l’himne “Safe and Sound”, la seva melodia atraient, les seves trompetes discofever, funk i aquest “modern” so electrònic anys vuitanta, a cavall entre el “Holiday” de Madonna i els majors èxits dels Empire Of The Sun. Ingredients que ja formen part la identitat musical de la parella i que es repeteixen amb més o menys intensitat i èxit a la resta del disc. Com a “Patience Gets Us Nowhere”, rebaixant el ritme cap a fusions més indies properes als Foals, però tan festiva com “Kangoroo Cort”, el seu darrer senzill i un dels millors afegits. Bona també és la revisió del tema “I Sold My Bed, But Not My Stereo” amb una acurada, renovada i energètica producció. I “Origami”, que té pinta convertir-se en el proper senzill.
En alguns temes, però, no acaben de ser rodons. Les seves temptatives daftpunkianes a “Farra Fawcett Hair” (amb un desaprofitat André 3000) no arriben a curioses, i les seves reminiscències als Scissors Sisters a “Tell Me How To Live” no convencen. Això sí, tot i que clarament estan més incòmodes en temes de tempo baix a.k.a. “Chartreuse” o “Lazy Lies”, han sabut tancar molt bé el disc amb “Chasing You” i “Love Away”, deixant-te un gust que et fa repetir i repetir. Un gran disc debut al cap i a la fi que fa que apostar per ells sigui ben fàcil. Safe and Sound!
Envía una resposta