Totes les parelles ho fan

2013-09-16

6Valoració

En una època en què la televisió ha guanyat la partida al teatre vers al seus espectadors, els escenaris busquen la forma de recuperar aquest públic. I ho fan influenciant les seves propostes amb les característiques pròpies de la comèdia de consum televisiu, afegint es clar, les grans avantatges que té el format teatral com la tridimensionalitat del teatre i la calidesa i l’adrenalina que desperta una representació en viu i en directe.

Eva (Sílvia Forns) fa la maleta i se’n va de casa deixant bocabadat a Víctor (Raül Tortosa) . La noia, una “pija” amb aspiracions d’ actriu, troba allotjament en una habitació a casa d’un professor de ioga, Àngel (Ramon Godino) amant de la filosofía oriental. Mentrestant, en Víctor intentarà recuperar la seva parella amb l’ ajuda d’ una experta en arts marcials i amiga de la parella, la Maria (Laura Sancho) que creu que la seva amiga ha entrat en una secta…

Ivan Campillo, l’artífex del èxit de “Tu digues que l’estimes” torna a repetir la fórmula portant les característiques de la sitcom al Teatre Gaudí. I ho fa amb una posada en escena tan austera com efectiva. Com a mostra, una simple estora i un llit són bàsicament els dos elements escènics per delimitar els dos espais principals de l’ obra. Tanmateix, l’obra no es limita en el muntatge paral•lel de 2 únics escenaris sino que gracies al savi joc de llums (i de idees escenogràfiques tan inspirades com la “d’un ascensor”) treuen tot el suc que el Gaudí els permet.

No obstant, “Totes les parelles ho fan” té un gran hándicap: El guió. De la mateixa manera que el text copia les virtuts de la sitcom també hereda els seus defectes. I el que es pitjor. Dilata la duració als 90 minuts davant la economia de metratge tan pròpia d’ aquest subgènere. Uns punts negres que tanmateix no impedeixen que es trobem davant d’una proposta entretinguda i complidora. Amén de uns rols de caricatura i massa plans o d’alguns gags forçats i previsibles (la conclusió es veu amb molta antelació) tenim a quatre actors que defensen molt bé els seus papers, en especial els d’Eva i Ángel, la que llur relació d’amics confidents basades en el xoc de creences es converteix en la millor carta de la funció. Però mes enllà dels papers mes agraïts i la deixadesa en la profunditat en tots els rols sobretot a la segona part de la funció (que es queda aturada en retratar l’estereotip pur i dur ) impedeixen que “Totes les parelles ho fan” sigui una cosa més que una correcte comèdia “per pasar la estona“. Potser es el que volen els seus creadors i em sembla perfecte. Pero un públic mes exigent els hi pot semblar massa poc. Pero bé, en aixó la última paraula la tenen vostés…