El Teatre Lliure presenta, fins al 29 de setembre i a la Sala Espai Lliure, Orgia, un text d’Àlex Mañas adaptat i interpretat per The Mamzelles. Teatre i música en un concepte diferent del pur teatre musical que reflexiona sobre el què porta a tres amigues a presentar-se a una orgia a la seva ciutat.
Tres amigues van a una orgia a la seva ciutat amb l’objectiu que una d’elles superi la seva ruptura sentimental. Intenten, d’aquesta manera, transformar el sentiment de pèrdua en una mena de revenja, en el cas de la dolguda, i per aprofitar per desinhibir-se i passar-ho bé, en el cas de les altres.
Tres amigues arriben doncs a una orgia, i es refugien a la cambra de bany del local en qüestió per analitzar per què estan allà i què és el que estan fent realment. Teòricament, la seguretat de la cambra de bany i l’entusiasme de formar part d’una activitat de disbauxa i no-repressió, les animarà a compartir experiències, temors i desitjos com no havien fet abans.
Les tres amigues són Bàrbara Mestanza, Paula Màlia i Paula Ribó, altrament conegudes con The Mamzelles o també com les noies de l’anunci de reciclatge de la Generalitat (On vas, envàs?). La presentació de l’obra ens diu que trobarem una barreja de teatre amb música, però allunyat del concepte de musical clàssic. És cert, el problema és que no queda massa clar en què s’ha convertit aquest allunyament volgut. És cert que hi ha música i és cert que canten, però tot plegat és força inclassificable, no en el sentit d’originalitat, sinó en el pitjor sentit. Les cançons és barregen amb text però sense seguir un criteri, la música oscil•la entre música d’acompanyament per passar a prendre protagonisme, tot una mica sense sentit ni justificació. Les coreografies, francament absurdes. El problema potser també és que de vegades el so no era tot el bo que caldria desitjar, amb la qual cosa no se sentien del tot les lletres de la “història” que ens estaven explicant (i jo era a segona fila).
El text és caòtic i confús, sense una continuïtat gaire clara, potser perquè gran part del protagonisme el té el personatge de l’actriu Bàrbara Mestanza, que pateix d’incontinència i manca de filtre a l’hora de parlar (fins a fer venir ganes d’assassinar-la).
Pel que se’ns diu, la història esdevé el motiu per crear un món obert on qualsevol cosa és possible, i on d’una manera desenfadada i espontània, se’ns explicarà una història sobre l’amistat i el sexe, envolcallada de música i sense pudors. El que pretén ser doncs una història potent, desinhibida i sorpresiva, acaba caient en els tòpics sobre les dones, sobre les amigues i sobre la manera que tenim d’afrontar el sexe. I és que per sorprendre o provocar, cal fer alguna cosa més que despullar-se damunt d’un escenari. No estem als anys 70 i això ja no és novedós. La nuesa (que podria estar justificada en aquest cas, donat que parlem d’una orgia) acaba sent una mica gratuïta i el que menys fa és provocar. S’ha de reconèixer, d’altra banda, el mèrit que això té per les actrius, ja que és un fet que no crec que els faciliti la feina.
L’humor que acompanya de vegades el text tampoc no em va enamorar, ni les ganyotes de les noies per reforçar els gags, tampoc. Tot plegat em va semblar fluix, forçat. Les reflexions de les noies em sonaven a coses sentides mil vegades, i ni el format de presentació barrejat amb dj/música /sorolls ni l’actuació de les noies em van arribar a interessar. Hora i mitja que se’m va fer llarga malgrat que l’espectacle busca ser dinàmic mitjançant l’entrada i sortida d’escenari i els canvis de disfresses. No s’aconsegueix l’objectiu de dinamisme ni tampoc el de fluïdesa.
Crec sincerament que les noies de The Mamzelles tenen potencial per fer coses molt millors, però en aquesta ocasió, sento dir-ho, el resultat no ha estat gens convincent.
Es pot veure a: Teatre Lliure
Text: Alex Mañas
Intèrprets: The Mamzelles
Envía una resposta