Cinco horas con Mario
9.5Valoració

Natalia Millán pren el relleu de Lola Herrera per contar la història de Carmen Sotillo, vídua de Mario, en un monòleg intens que ens mostra l’Espanya dels anys 60. Una societat descrita per Delibes que sacseja el present i que ara es pot gaudir, de nou, al teatre Goya de Barcelona.

Els morts ja no hi són quan moren. Però els que es queden, els que continuen, han de viure igualment. Almenys, intentar-ho. I en aquest exercici es veu immersa Carmen Sotillo  quan el seu home, Mario, mor sobtadament d’un atac al cor. I tot i que Mario ja no hi és, Carme decideix mantenir el seu últim diàleg, monòleg en un acte, amb l’home de la seva vida.

És la història de ‘Cinco horas con Mario’, la novel·la que l’escriptor Miguel Delibes (1920-2010) va publicar l’any 1966. Un text imprescindible que es va transformar en peça teatral d’èxit, estrenada als escenaris l’any 1979 de la mà de l’actriu Lola Herrera (Valladolid, 1935). Herrera, que ha donat vida la protagonista durant 20 anys, passa el relleu a una nova generació. En aquest muntatge, que Delibes no va arribar a conèixer, també sona la música de Luis Eduardo Aute i està dirigida per la mateixa directora, Josefina Molina (qui també és responsable de l’adaptació, conjuntament amb Delibes i José Sámano). Tanmateix, ara és l’eficient actriu Natalia Millán (Madrid, 1969) qui es posa en la pell del personatge de Carmen per adoptar els gestos, el discurs, la personalitat i l’aparença d’una mare i esposa fidel al retrat dibuixat (i imposat) pel nacional-catolicisme de l’Espanya dels 60.

Un país que coneixem arran el monòleg que Carmen manté -amb el seu home mort- l’última nit abans de soterrar. Una vetlla íntima que permet mostrar la realitat de dos personatges: ella, una dona reprimida pels impulsos i adoctrinaments d’una família consagrada al franquisme; i ell, Mario, un professor allunyat de la moral franquista però adaptat als convencionalismes de l’època. El discurs de Carme es carrega de retrets, crítiques, confessions i arguments que arriben ja a deshora. Alhora, el descobriment d’ambdós personatges permet retratar una Espanya grisa, cruenta i profusament religiosa, on els conflictes personals no es resolen, on no hi ha comunicació, on imperen els temors, on mana la moral imposada.

Mario text

El discurs de Carme s’intensifica i canvia. Es modifica. De la rialla, passa a la ironia, la suspicàcia, l’emoció, la por, la soledat. El seu és un discurs de pèrdua no assumida que ens permet reconèixer humanitat i sinceritat. Perquè és fàcil creure’s que Natalia Millán és, en realitat, una mare dels anys 60 que acaba de quedar vídua i és mare de 4 fills. És molt senzill veure dalt l’escenari una dona de l’època, que es mou, camina i actua adequadament. Que manté el dol, però que no comparteix amb els altres el dolor. Que amaga i es reprimeix. Que no vol acomiadar-se i que, fins i tot, no és conscient d’estar fent-ho.


Es pot veure a: Teatre Goya Codorniu
Text: Miguel Delibes
Intèrprets: Natalia Millán

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies