D’una premissa tan senzilla com la cançó “Jo mai, mai” neix una de les sis històries d’amor i desamor de “Barcelona, nit d’estiu”, òpera prima d’un Dani de la Orden que ha fet de la poca paciència i l’empenta per treballar les grans armes per tirar endavant una pel·lícula plaent pel públic disposat a entregar-se als seus encants.
Gairebé és més interessant endinsar-se a “Barcelona, nit d’estiu” com a fenomen que com a pel·lícula, ja que forma part d’una corrent tan necessària per la supervivència del setè art en aquest país, el cinema low cost, i s’ha convertit en un exemple perfecte de pel·lícula petita que s’ha anat fent gran gràcies a la lleugeresa i a la proximitat de la seva premissa, però sobretot gràcies a una proposta de distribució que planteja l’experiència cinematogràfica com un event. Abans de la seva estrena comercial, simultània a internet, DVD i sales, “Barcelona, nit d’estiu” ha fet una gira per diverses localitats catalanes on, a més de la projecció de la pel·lícula, hi havia una presentació de la mateixa a càrrec del seu director i un concert de Joan Dausà, actor i autor de la banda sonora del film.
És aquesta idea d’arribar directament al públic sense passar pels intermediaris habituals el que dóna un valor afegit a l’obra, com també ho és la insistència de De la Orden i del seu equip per tirar endavant el projecte amb la màxima ambició tot i no disposar, d’entrada, dels mitjans necessaris per fer-ho. L’enèrgica combinació d’empenta, amor (per una feina i per una història) i dedicació es transmet a cada fotograma i s’encomana a la platea, fet que li dóna a la pel·lícula una vitalitat que va més enllà de la seva pròpia factura.
El model de la història coral amb nexe comú (un de tan dèbil com el pas d’un meteorit per sobre de la ciutat) és tan limitat com recórrer Barcelona a través de les seves postals més hipsters o associar un sentiment determinat a una època concreta de l’any. Això sí, funciona com qualsevol producte precuinat està preparat per fer-ho. Amb la seva varietat fàcilment catalogable de microrrelats (l’homosexual, el primer petó, l’embaràs sorpresa, el retrobament, l’amor etern, l’amistat), enganxa per pura evocació a memòries individuals i sentiments viscuts a les pròpies carns.
“Barcelona, nit d’estiu” queda molt lluny de la Pedra de Rosetta de la comèdia romàntica coral que és “Love Actually”, li falta cohesió, originalitat i capacitat de sorpresa. Ara bé, és innegable que és una pel·lícula molt viva i plena de sensibilitat que agradarà a tots aquells que simplement entrin en el joc i es deixin portar per l’emotivitat dels seus passatges.
Envía una resposta