Nuestro Hermano
8Valoració

La Teresa i la seva germana Maria es troben reunides, després de molt de temps sense veure’s, a casa de la seva mare, que tot just acaba de morir. Allà es troba també Jacinto, el seu germà petit. Jacinto ha viscut sempre amb la mare i té dues obsessions a la seva vida: els cupons dels cecs i el pantà que porten anys prometent que construiran al poble. La seva deficiència pot fer-li semblar menys desperts que la resta, però quan la Teresa i la Maria s’enfronten a la decisió sobre què fer amb el seu germà, Jacinto demostrarà quant imprescindible pot arribar a ser. Pel camí, els tres s’hauran de tornar a conèixer els uns als altres mentre s’enfronten al pes inevitable dels secrets familiars.

Nuestro Hermano” es representa a la Sala 2 del Teatro Fernán Gómez, després de l’èxit obtingut la darrera temporada en diferents escenaris. No es tracta només d’una obra de teatre amb una finalitat artística o comercial, sinó que incorpora una dimensió social. Produïda per Factoría de Arte y Desarrollo, la seva missió també és apropar i promoure iniciatives culturals i artístiques per a persones i col•lectius en situació o risc d’exclusió social. Així, durant la creació de l’espectacle, la companyia ha assistit a tallers amb persones discapacitades intel•lectualment, sobretot Javier Ruiz de Somavía, l’actor que dóna vida al personatge de Jacinto, persona amb deficiència. I aquesta dimensió social també s’haurà de tenir en compte a l’hora d’apropar-se a “Nuestro Hermano”.

Però veient “Nuestro Hermano” m’envaeix sobretot una qüestió, com és el maltractament que ha sofert els personatges amb discapacitat intel•lectual tant al cinema, televisió i al teatre. Reben de forma indiscriminada el qualificatiu –més aviat insult- de “tontos”, de qui les gràcies generen la burla per part de la resta de personatges – i els riures del públic-. El “tonto” per fer riure de forma fàcil, quin clàssic! En canvi, a “Nuestro Hermano”, la proposta és radicalment diferent. El personatge de Jacinto es abordat des del respecte i des de la dignitat. Javier Ruiz de Somavía crea un personatge tendre, integrat a la vida social del poble en el que viu, que es rebel•la contra la capacitat de decisió que se li nega i amb ganes de reptar les seves limitacions.

Per part seva, les germanes Teresa i Maria són sobretot personatges sincers que viuen en meitat de la contradicció, entre l’amor i l’afecte que evidentment senten pel seu germà i la càrrega que creuen que els ocasionarà a partir de la mort de la seva mare. Es tracta de personatges atrapats en una obligació sobrevinguda quan més o menys tenien les seves vides organitzades. I és d’agrair que el director José Manuel Carrasco no demonitzi a les dues germanes per tenir en compte els seus interessos a l’hora de prendre la seva decisió. Els éssers humans som un cúmul de sentiments i emocions, entre els que forma part l’egoisme. Tots hem sentit i hem actuat sempre des de l’egoisme, sense que això ens converteixi en éssers indesitjables.

Nuestro Hermano

Des d’un escenari isabelí amb públic a tres bandes, la posada en escena es composa d’una escenografia senzilla sense sobrecàrregues innecessàries. La disposició del públic permet donar cert protagonisme al terra, tapís que es converteix en un mosaic, amb el que s’aconsegueix situar l’escena a la casa de poble familiar. Una casa que no ha canviat al llarg dels anys i que conserva fins i tot les marques i estigmes del pas del temps al terra. La il•luminació intenta ambientar els diferents moments del dia, sense que això sigui necessari, donat que les mateixes escenes s’ubiquen perfectament. La única pega técnica és que, en alguns moments, el públic acusa certa dificultat per escoltar perfectament als actors, ja sigui per la seva posició a l’escenari o, en el cas de Javier Ruiz de Somavía, per la difícil dicció del seu personatge.

A “Nuestro Hermano” tres personatges es barallen, riuen, recorden, busquen complicitats interessades i es confessen secrets i debilitats. Cercant la decisió correcta, tenen l’oportunitat d’explorar també les seves vides, les seves relacions i sobretot el seu futur. Un espectacle molt recomanable per a tots aquells que vulguin apropar-se a situacions familiars alienes, des del respecte a tots aquells que són diferents.


Es pot veure a: Teatro Fernán Gómez
Text: Alejandro Melero
Intèrprets: Cecilia Freire, Raquel Pérez y Javier Ruiz de Somavía.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies