El cinema de Tsai Ming-Liang és perfectament reconeixible. Les seves pel·lícules solen ser una successió de plans fixes, perfectament enquadrats, llargs (a vegades massa) i sense quasi diàlegs, però on els sons són vitals. Plans que conviden a que l’espectador observi i escolti, perquè a partir d’aquí vagi construint la història.

El protagonista de ‘Stray Dogs’ és Hsiao-Kang (un magnífic Lee Kang-sheng), un home solitari que treballa com a home anunci per una promotora de pisos de luxe. Treballa i fa vida a la intempèrie. L’únic que li queda a la vida són els seus dos fills, amb els que viu en un edifici abandonat i mig en ruïnes, sense aigua ni electricitat.

Tsai Ming-Liang, director de "Stray Dogs"

A ‘Stray Dogs’, fons i forma es combinen a la perfecció. De manera tant brillant i coherent com demolidora. Les seves imatges i els seus sons transmeten la desesperança, el desempara i la soledat del seu protagonista. I la il·lusió, l’optimisme i la innocència dels seus fills. Fins el rabiós i intens clímax en el que conflueixen. M’agradaria creure que el jurat d’aquesta Mostra no deixarà que aquesta pel·lícula marxi amb les mans buides de la competició.

El GRA és el Grande Raccordo Anulare, l’autopista de circumval·lació de la ciutat de Roma. Gianfranco Rosi, un dels més importants directors de documentals de l’actualitat, troba en aquest entorn als protagonistes de ‘Sacro GRA’, la pel·lícula que presenta en aquesta edició de la Mostra de Venècia: un infermer que treballa en una ambulància, un pescador expert en anguiles i la seva senyora, un botànic que escolta les palmeres per detectar als insectes que les devoren, un noble de capa caiguda que lloga el seu palazzo per quasi qualsevol cosa, els veïns d’un edifici d’apartaments… tots formen la fauna que estudia Rosi. Un grup divers l’únic nexe d’unió del qual és que viuen al votant del GRA i poca cosa més. Una sèrie de personatges posats uns al costat dels altres, però sense un vincle més enllà de la seva ubicació.

Gianfranco Rosi (ajupit) i el cast de "Sacro GRA"

I a falta de quelcom més que doni consistència al conjunt, la pel·lícula acaba semblant inconnexa i desmanegada. Té a més, ‘Sacro GRA’ quelcom que la fa semblar massa construïda per ser un documental, que li treu naturalitat: a vegades és la posició de la càmera, altres la precisió dels enquadraments, o uns diàlegs poc frescos. ‘Sacro GRA’ és una pel·lícula que funciona millor considerant cadascuna de les seves parts de manera individual que com la suma de totes elles.

També parla de persones que en principi poc tenen a veure la última pel·lícula presentada a concurs. Es tracta de ‘Les Terrasses’ de l’argelí Merzak Allouache. Són persones que viuen o acudeixen a cinc terrasses de cinc edificis, cadascun en un barri diferent d’Argel. Cinc històries pautades per les cinc crides a l’oració al dia que es fan els muetzins des de les mesquites. Però cinc històries que aconsegueixen funcionar com si fossin una sola, gràcies a una càmera fluida, una planificació precisa i una calculada utilització de les el·lipsis i les transicions que aconsegueixen donar-li unitat al conjunt. Cinc històries que no s’interrompen, sinó que es complementen.

L'equip de ‘Les Terrasses’ a la catifa vermella

La pel·lícula arrenca lleugera i lleu, quasi costumista, llàstima que algunes interpretacions no estiguin a l’alçada, però poc a poc anirà sorgint la negror que hi ha darrera de les històries (els mètodes de la màfia, el maltractament domèstic, la corrupció, l’islamisme radical, el terrorisme…) fins un últim terç completament desesperançat.

La sort ja està tirada. Aquesta tarda a les 19:00 sabrem quines són les preferides del jurat. Si han optat per premiar a un dels grans que ha anunciat que deixa la direcció cinematogràfica com Hayao Miyazaki per ‘The Wind Rises’, o si s’apunten a l’academicisme i la parafernalia de ser avantsala dels Oscar i tiren més per ‘Philomena’ de Stephen Frears. O si aposten pel risc i premien la tornada de Tsai Ming-Liang a la plena forma amb ‘Stray Dogs’, la revelació de Jonathan Glazer a ‘Under the Skin’ o el gir radical de Xavier Dolan a ‘Tom à la ferme’. O qualsevol altra cosa. El senyor Bertolucci i companyia decideixen.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies