El canadenc Xavier Dolan és, als seus 24 anys, el nen prodigi del cinema actual. Un autèntic home orquestra que és capaç de dirigir, escriure guions, actuar, muntar, dissenyar el vestuari… Després de passar per les seccions paral.leles de Cannes amb les seves tres primeres pel.lícules, debuta en la competició oficial del festival de Venècia amb ‘Tom à la ferme’, on narra la visita de Tom, un jove publicista de Montreal, a la família del seu difunt novio que viu en mig del no res en una granja del Quebec profund.
Després de l’excés i l’atreviment formal i temàtic de les seves pel.lícules anteriors, Dolan fa un gir de 180 graus i canvia completament d’estil i de gènere. ‘Tom á la ferme’ és sòbria i de tall quasi clàssic. Amb una càmera que manté sovint una inquietant distancia amb els seus personatges, amb la música de Gabriel Yared que sobresalta i ens avisa del que està per venir. Un film de suspens psicològic, variant tensió sexual, que es va coent a foc lent, a mida que va descobrint els secrets i misteris del passat de la família del difunt.
Per la seva banda, a Terry Gilliam a ‘The Zero Theorem’ li ha donat per l’existencialisme, pel sentit de la vida i per la nostra missió al món. Ens narra la historia d’un excèntric geni dels números, interpretat per Christoph Waltz, que ha de trobar l’element que quadri l’equació de l’univers. O alguna cosa així. Gilliam, una vegada més, crea un món barroc, de malson, amb la seva habitual galeria de personatges excèntrics, ple de trastos informàtics i tecnologia, en el que les comunicacions humanes estan principalment basades en els ordinadors. Tot i ser visualment suggerent, la seva trama resulta massa lleu i la pel.lícula fluixeja a nivell narratiu.
A ‘Parkland’, el debutant Peter Landsman proposa un retorn al 22 de novembre de 1963 a Dallas, el dia en què JFK fou assassinat. Però el seu focus d’atenció no està en el president nordamericà, la seva esposa o si hi va haver una conspiració per matar-lo. A Landsman li interessa l’equip metge que el va atendre a la seva arribada a l’hospital ja ferit de mort, la família de Lee Harvey Oswald, els membres del servei secret o Abraham Zapruder, la càmera del qual va captar l’assassinat en viu i en directe.
Tot i el seu bon pols i un repartiment on destaquen Paul Giamatti, James Badge Dale, Jacki Weaver , Marcia Gay Harden i els guapos oficials Zac Efron i Tom Welling, aquestes anècdotes, incidències i curiositats dels personatges secundaries i perifèrics dels esdeveniments es queden en la superfície i aporten poc al que ja coneixem.
‘Miss Violence’ d’Alexandros Avranas és la representant del ‘Nou Cinema Grec’ en aquesta Mostra. Després de ‘Canino’, ‘Attenberg’ o ‘Alps’ arriba aquest drama en el que una família de classe mitjana ha d’afrontar el suïcidi d’una de les seves filles. Després d’una arrancada impactant, Avranas, recolzant-se en les estranyes formes d’actuar dels seus personatges intenta, però no aconsegueix, construir una atmosfera tèrbola i suggerent que atrapi l’espectador. El seu joc de pistes que permetin anar trobant els motius d’aquestes accions desconcertants resulta massa críptic i tancat, i el seu sòrdid final, en lloc de suggerent, resulta arbitraria i resulta arbitrari i maldestre.
Guanyador de diversos premis als festivals més importants del món, l’israelià Amos Gitai torna a incidir a ‘Ana Arabia’ en les relacions entre jueus i àrabs. Aquesta vegada ens porta a un emplaçament on viuen en harmonia membres de les dues comunitats on un dia arriba Yael, una periodista.
Rodada en un llarg i únic pla seqüència de 85 minuts (la planificació és magnífica), la càmera segueix a Yael en el seu deambular pel complexe i ens fa testimonis del testimoni dels habitants, les seves histories, les seves idees i el seu dia a dia. Es tracta d’un film serè on es troba a faltar una major emoció que marqui i deixi empremta.
Envía una resposta