El director japonès Hayao Miyazaki torna al Lido amb ‘The wind rises’, la seva nova pel.lícula estrenada ja amb gran èxit al seu país. Guanyador, entre d’altres, de l’Ós d’Or de Berlín per ‘El viaje de Chihiro’ i del Lleó d’Or per tota una carrera al Festival de Venècia de 2005, el director nipó sorprèn amb un melodrama de tall clàssic basat en la vida de l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi, que va disenyar alguns dels avions utilitzats per l’exèrcit del seu país a la Segona Guerra Mundial.

Com a gran part del cinema de Miyazaki, la guerra o la violència segueixen essent els elements que destrueixen els somnis i destrossen les vides dels seus protagonistes. Però abandona aquest cop els mons imaginaris, el barroquisme visual i l’èpica habituals del seu cine per l’ambientació històrica en el Japó i l’Alemanya previs a la Segona Guerra Mundial, la sobrietat i el romanticisme.

Una imatge de 'The wind rises', de Hayao Miyazaki

The wind rises’ és una pel.lícula de gran bellesa visual i suau en el to, que aconsegueix moments realment emotius recolzant-se en una delicada banda sonora i una part final prodigiosa. Una filigrana exquisida.

També està basada en fets reals ‘Philomena’, del britànic Stephen Frears, que ha rebut la major ovació fins al moment en finalitzar la projecció de premsa de les pel.lícules a concurs en aquesta edició de la Mostra. Frears explica la historia de Philomena Lee (excel.lent Judi Dench), una infermera retirada irlandesa que quan es va quedar embarassada al 1952, va ser portada a un convent de les germanes magdalenes i va haver de veure com les monges donaven el seu fill en adopció a una família nordamericana. 50 anys més tard, amb l’ajuda de Martin Sixsmith (també brillant Steve Coogan), un periodista d’àmplia experiència i contactes, decideix buscar el seu fill.

Frears, Dench i Coogan a la presentació de 'Philomena'

Com és d’esperar i de témer, el contrast entre la poc sofisticada i catòlica infermera i el brillant, culte i ateu periodista, es converteix en l’excusa perfecta perquè el guionista ompli el film de gracietes i ocurrències varies, que busquen provocar el somriure de l’espectador, si bé també neutralitzen gran part de la càrrega de denuncia en contra de la pràctica de les monges que és el nucli de la pel.lícula.

L’aparentment hiperactiu James Franco, a més d’actor, novel·lista i artista visual, porta una carrera com a director de cinema i presenta a Venècia a concurs ‘Child of God’, tercera pel.lícula que dirigeix aquest any. ‘Interior. Leather Bar’ es va poder veure a la secció Panorama de Berlín’ i ‘As I lay dying’ a Un Certain Regard a Cannes.

L'enfeinat James Franco a Venècia

Basat en una novel.la de Cormac McCarthy, narra el retorn a la cova de Lester Ballard (Scott Haze), un jove que sense família i desposseït de la seva granja familiar, es veurà obligat a viure com un salvatge als boscos de Tennessee. Sense quasi diàlegs i amb situacions d’innegable i pertorbadora sordidesa, el film aconsegueix mantenir l’interès recolzant-se en el bon pols narratiu de James Franco i en la interpretació del seu protagonista.

Sense cap mena de dubte, la directora Kelly Reichardt és un dels noms de referència del cinema independent dels Estats Units dels últims anys. ‘Night moves’, la seva cinquena pel.lícula (cap de les quatre anteriors ha aconseguit estrenar-se al nostre país), explica la història de tres ecologistes radicals, interpretats per Jesse Eisenberg, Dakota Fanning i Peter Saarsgard, que decideixen fer saltar pels aires una presa en senyal de protesta per la cultura del malbaratament d’energia i de recursos en què vivim. El conflicte sorgeix quan els més joves del grup s’adonen de la dificultat d’assumir les conseqüències del seu atemptat.

Dakota Faning i Jesse Eisenberg acompanyen la directora Kelly Reichardt a la presentació de 'Night moves'

A pesar d’aquest repartiment d’estrelles i d’elements que podrien haver donat lloc a un thriller convencional made in Hollywwod, Reichardt manté el seu estil minimalista, escàs en paraules i centrat en els personatges i el seu entorn natural. Si bé la pel.lícula aconsegueix moments de gran tensió a la seva primera meitat, perd gas a mesura que avança el metratge, encara que manté l’eficàcia de la seva crítica al papanatisme dels seus protagonistes.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies