La pel.lícula encarregada d’inaugurar fora de concurs la 70ª edició del Festival de Cine de Venècia ha estat l’esperadíssima ‘Gravity’ d’Alfonso Cuarón, on George Clooney interpreta a un expert astronauta, que podria batre el record de permanència a l’espai, i Sandra Bullock a una doctora sense experiència en això de les missions espacials. Tot es complica quan un accident desencadena una sèrie d’imprevistos.
Tècnicament prodigiosa, “Gravity” és un espectacle visual dels que s’ha de veure preferiblement en 3D i en la pantalla més gran possible. Una d’aquelles pel.lícules en les que els efectes especials estan al servei del que s’explica. Amb una brillant fotografia de Emmanuel Lubezki (li caurà aquest any l’Oscar que tant mereix?), impressionants imatges de l’espai, de les naus i de la Terra i magnífics i llarguíssims plans seqüència trucats digitalment (el de l’inici del film dura més de 20 minuts) en els que la càmera flota en l’espai i aconsegueix que l’espectador s’hi senti immers com un dels astronautes protagonistes.
Cuarón l’encerta al construir la tensió a base d’incidents, accidents i comptes enrere, però recorre al més tòpic a l’hora de buscar la connexió emotiva i sentimental de l’espectador.
Per celebrar la 70ª edició de la Mostra Internacional de l’Art Cinematogràfica de Venècia, el propi festival ha promogut ‘Venezia 70. Future Reloaded’: un encàrrec a 70 directors, més o menys relacionats amb la Mostra, de realitzar una peça d’entre 60 i 90 segons sobre el cinema, el seu futur, el festival, el seu 70è aniversari i, vist el vist, el que a cadascú li semblés bé de fer.
‘Venezia 70. Future Reloaded’ no és més que la successió de totes aquestes peces independents, ordenades per estricte ordre alfabètic segons el cognom del director. Entre elles hem pogut veure la cadira de rodes per Bernardo Bertolucci, el suggerent vídeo casolà / còmic mut d’Abbas Kiarostami, a la mare de Kim Ki-duk cuinant-se una truita, els problemes amb la memòria de la càmera de fotos d’Atom Egoyan, a Paul Schrader passejant en pla home orquestra per Nova York, la pluja en una carretera gravada per Apichatpong o els salts d’aigua d’Iguazú vistos per Trapero. Entre els seleccionats també hi havia els catalans Isabel Coixet i Lluís Galter.
Inauguració de les altres seccions
La secció Giornate degli Autori – Venice Days l’ha inaugurada ‘Gerontophilia’ el nou de Bruce LaBruce. Encara que alguns l’anunciaven com la pel.lícula escàndol d’aquesta edició, el director canadenc abandona aquest cop el sexe explícit i el cinema quasi underground, per fer un retrat sorprenentment subtil de la relació entre un jove que se sent atret per homes d’avançada edat que treballa en una residencia d’avis i un dels residents.
El tema donava per un tractament molt més escabrós i provocador, però LaBruce ha escollit un to contingut i amable, amb unes notables interpretacions per part del duet protagonista i una molt encertada selecció de temes musicals. Llàstima que el guió no acabi de treure-li tot el suc al seu valent plantejament.
I la pel.lícula seleccionada per inaugurar Orizzonti, la secció en la que es pot trobar el cinema més arriscat i trencador de tot el festival, ha estat ‘Why Don’t You Play in Hell?’ del japonès Sion Sono, una nova bizarrada del nipó que barreja la guerra entre bandes yakuzas amb un grup de cineastes aficionats, l’exitós anunci d’un dentífric, un toc de metacinema i una mica de màgia. Quan tot això conflueix, el resultat és un festí ple d’humor. Cinema lliure, sense regles, en el que tot val i les sorpresas sorgeixen quan un menys s’ho espera.
Envía una resposta