L’autor de l’exitosa “La chica mecánica” ens presenta un recull d’onze relats que gairebé en la seva totalitat giren al voltant del tema recurrent de la seva obra de caràcter distòpic. Diferents futurs que comparteixen un mateix denominador: l’excés tecnològic, el descontrol ètic-científic i el poc respecte al medi ambient, que han acabat amb una societat sense valors, fragmentada i abocada al desastre.
El gran mèrit de les creacions de Bacigalupi és, sense cap mena de dubte, la capacitat de creació d’atmosferes coherents, amb diferències substancials entre cadascuna de les seves històries. Tot i que les referències (i les autoreferències) són molt evidents en alguns casos, no es pot negar que la construcció de mons, en molt poques pàgines, fa que et trobis completament a dins de les històries i que realment les sentis molt vives. El seu estil és clar i convincent, al servei de la història, i en gairebé tots els casos et trobes en sintonia amb els personatges i el medi. Si es pot trobar un punt negatiu en aquest sentit és potser que els personatges moltes vegades estan massa al servei de la història i de l’entorn, sent fàcilment oblidables.
Amb l’excepció de la història número nou, “Suave”, que es podria incloure dins de gènere negre, i que aporta ben poc a l’antologia i a la novel•la negra en general, la resta de les deu històries del llibre plantegen els mateixos temes, que són els que realment preocupen l’autor: la mecanització excessiva del futur amb la pèrdua de la identitat, d’allò que ens fa humans. El to que transmet sempre és el d’advertència, fins i tot es detecta una certa “moralina”, que quan és massa evident, resulta una mica molesta.
La qualitat dels contes és una mica desigual. En destacaria tres. “La chica aflautada” tracta sobre la modificació corporal extrema per satisfer als poderosos i resulta una història molt dura i interessant. “El fabricante de calorias” tracta sobre enyorar tot allò que és natural, degut a la mecanització i la desnaturalització de l’alimentació, en aquest cas, en un entorn molt semblant al que va desenvolupar i ampliar a “La chica mecánica”. I per últim “Tarjeta amarilla”, situat a l’univers de “La chica mecánica”, amb personatges comuns, i que resulta una història molt ben plantejada, coherent i molt potent en el seu imaginari. Per altra banda, a la part més negativa en destacaria també tres històries. “Suave”, el conte de gènere negre que no aporta gaire, i “Respuesta evolutiva” i “Pequeñas ofrendas”, amb el control de natalitat de fons, i que m’han semblat més fluixes quant a univers i personatges.
Amb els alts i baixos habituals que es poden trobar en un recull d’històries com aquest, que agafen un bon grapat d’anys de creació literària d’un autor relativament novell com Bacigalupi, és just recomanar la lectura de “La bomba número seis y otros relatos”. I no només cal fer-ho als seguidors de “La chica mecánica”, com resultaria obvi, i ni tan sols només als lectors habituals de ciència-ficció, també a tots aquells que busquin una altra visió de la denúncia dels excessos de la nostra societat. I és que moltes vegades, l’única manera de reaccionar pot ser que algú, amb prou lucidesa i habilitat, es preocupi d’imaginar, plasmar i presentar futurs prou patètics com per que ens comencem a plantejar obrir els ulls.
Editorial: Fantascy
ISBN: 9788415831020
Pàgines: 400
Preu: 18,90
Paolo Bacigalupi (Colorado, Estats Units, 1972) és un dels escriptors novells de ficció més importants de l’actualitat. I ho és, sobre tot, per la seva primera novel·la, La chica mecànica, publicada el 2010 i que va rebre els prestigiosos premis Hugo i Nebula i va ser nominada pel National Book Award. La seva següent creació, El cementerio de barcos, dirigida al públic adolescent, també ha estat un èxit. Continua publicant contes de ficció molt reconeguts; també és escriptor d’assajos i contribueix en diferents diaris.
Envía una resposta