Robots gegants pilotats per humans i monstres extraterrestres sorgits de l’univers Godzilla són els elements principals de l’última pel·lícula de Guillermo del Toro, un producte honest perquè promet i dona diversió i no cau en cap mena de discurs seriós i grandiloqüent.
Una escletxa a l’oceà pacífic obre un portal cap a una altra dimensió des d’on apareixen uns essers que comencen a atacar. La humanitat s’uneix per acabar amb l’amenaça i construeixen uns robots gegants pilotats per una parella d’humans. Aquesta solució aviat resulta insuficient perquè apareixen robots cada cop més forts i evolucionats que poden acabar amb aquesta primera línia de defensa.
“Pacific Rim” és com un anime adaptat a la gran pantalla: elements habituals dels dibuixos animats japonesos brillen al cinema de manera immillorable. La pel·lícula és un gran espectacle: grans efectes especials, combats espectaculars i un joc de llums i colors que, junt amb el so, suposa una sobrecàrrega audiovisual gairebé excessiva.
Tot a “Pacific Rim” és exagerat, el que contrasta amb una història ben senzilla: els primers quinze minuts plantegen tot el que s’ha de saber i a partir d’aquí se succeeixen els combats amb algunes escenes de desenvolupament de personatges poc ambicioses i elaborades. Aquest punt, els personatges, és el més fluix de la pel·lícula: en general poc desenvolupats, amb motivacions simples i obvies, no són el més interessant de la producció. I sembla que tots els actors ho saben i apliquen la llei del mínim esforç i resolen els seus papers amb desigual fortuna. Charlie Hunnan camina perdut per les seves escenes sense entendre el to de la pel·lícula; al seu costat, Idris Elba assumeix el tipus de producció en el que es troba i aporta al seu paper un punt exagerat molt divertit.
“Pacific Rim” és un blockbuster tipus amb moments d’humor i molta acció. Les poques pretensions del conjunt ajuden a que l’estona passi millor. Per passar dues hores fresc al cinema sense pensar massa.
Envía una resposta