El viento en un violín
8Valoració

Teatre argentí pur. És ‘El viento en un violín’ que ens presenta Claudio Tolcachir. El Festival Grec de Barcelona ens serveix aquesta peça fantàstica plena d’humor i de realisme, que caracteritza a Timbre 4. Entra a l’escenari del Romea una noieta: “Tot el que veig està en els teus ulls.” Un home del públic: “Gràcies”. L’espectacle ja ha començat.

Un espai dividit i desordenat. S’identifiquen tres zones que alhora se solapen, com les anelles d’una cadena. Doncs és el que esdevé: un encadenat de famílies i relacions socials. El tema social hi persisteix com a capa base. La classe rica, els obrers i els pobres s’interrelacionen, uns serveixen els altres amb feines i d’altres serveixen ‘en bandeja’ de plata els feixos de bitllets.

Expliquen els embolics dels individus, els intrafamiliars i també els extrafamiliars. Són una ‘vieja’ i un fill de casa bona; un psicòleg; i una mare, filla i xicota d’aquesta, de barri pobre. El que els uneix, a part dels diners, és la teràpia pel fill (les primeres dues anelles) i la mare com a servent de la casa bona. Òbviament les relacions no són estables i la cosa anirà més enllà amb un fet clau: la parella lèsbica busca un fill. Decideixen doncs agafar per banda al ros de casa bona. Es casaran dues anelles d’on naixerà una preciosa criatura.

La idea dramatúrgica és sorprenent, no pel que és, sinó pel punt de vista des d’on es pren. No es tracta d’una comèdia simple d’embolics i tampoc de veure qui la fa o la diu més grossa. Tot està calculat. Juguen amb algunes regles preestablertes però la improvisació sembla que hi té una gran participació. La paraula argentina pren un paper important i fa avançar l’obra junt amb l’acció. És un teatre molt viu on l’escolta i la generositat dels actors és una meravella de veure.

El viento en un violín

L’únic fet que desencaixa en moments puntuals és la intimitat d’algunes escenes que segurament sorgeix del canvi d’espai respecte al seu original. És de qualitat màgica per la vista i les sensacions. Tot i això, el teatre s’ha de sentir, sí és clar, s’ha de sentir amb ambdós sentits.

És un món molt interessant per deixar-s’hi anar i endinsar-s’hi amb cos i ànima. Un treball molt agraït per les dues parts: tant pels professionals de l’escena com per l’espectador -les rialles d’un Romea quasi ple van ser infinites, igualment els aplaudiments. Cal anar-hi i gaudir d’aquesta deliciosa recepta d’origen argentí.


Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Inda Lavalle, Tamara Kiper, Miriam Odorico, Araceli Dvoskin, Claudio Tolcachir, Gonzalo Ruiz

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies