"Inocencia" de Penelope Fitzgerald
6Valoració

L’editorial Impedimenta, amb l’acurada traducció i edició a què ens té acostumats, torna a publicar una altra obra de Penelope Fitzgerald. En aquest cas és “Inocencia”, primera novel·la que l’autora escriu allunyant-se com a escenari d’Anglaterra i sense contenir dades autobiogràfiques.

L’acció transcorre a la ciutat de Florència i alguns pobles de la Toscana a meitat de la dècada dels 50. Chiara Ridolfi, descendent d’una família de nobles italians, acaba de sortir de l’internat anglès on ha passat la seva infància i s’enamora del doctor Salvatore Rossi, un neuròleg amb un caràcter esquerp i fill d’un comunista militant.

Hi ha dues parts clarament diferenciades a la novel·la. La primera gira al voltant de com es coneix la parella, de les primeres cites, molt breus abans del casament, i de la ràpida evolució de la relació. La segona se centra més en la vida de la parella i les desavinences conjugals que es van trobant, producte de la diferència de caràcters i també del poc que es coneixen mútuament. Fins que algú de l’entorn decideix fer una acció que canviarà la vida i el destí dels protagonistes. Per sobre d’aquesta trama sempre trobem la llegenda de la Ricordanza, vil·la propietat de la família Ridolfi, que està entre la història, el mite i la ficció publicitària creada per l’Oficina de Turisme.

Cal destacar la informació que Fitzgerald ens dóna de l’entorn sociopolític a Itàlia no només en aquests anys sinó també els anteriors, sempre a partir de flashbacks del doctor Rossi. Destaca la relació del seu pare amb el comunisme a Itàlia, sobretot al voltant de la figura d’Antonio Gramsci, a qui fins i tot arriba a conèixer. I per la part més social queda reflectit l’enfrontament entre dos models contraposats de l’època: els antics aristòcrates sense diners i vinguts a menys (Chiara i la seva família) i els professionals lliberals (el doctor Rossi i els seus col·legues).

Fitzgerald té un estil molt agradable, la seva prosa t’envolta i aconsegueix que et traslladis al lloc, l’entorn i l’època que ella proposa. Sorprèn la facilitat amb què l’autora escriu una novel·la ambientada a Itàlia i com aconsegueix que oblidis el seu origen anglès. Fins i tot introdueix el personatge de Barney, l’amiga de l’internat de Chiara, que té tots els estereotips propis dels anglesos i que és un personatge secundari molt simpàtic i creïble. En canvi, pel meu gust la parella protagonista no està ben desenvolupada, no acabes d’entendre les seves decisions ni et cauen simpàtics, sobretot el doctor.

No és una novel·la recomanada per a lectors que busquin històries trepidants ni comèdies hilarants. “Inocencia” és una comèdia clàssica, en molts moments tràgico-còmica, de l’estil de les comèdies shakespearianes: parella jove no gaire carismàtica que s’enamora i troba problemes que obstaculitzen el seu amor amb una càrrega còmica que recau majoritàriament en algunes situacions absurdes i sobretot en els secundaris (el cosí de Chiara, l’amiga anglesa, la tieta de Chiara…). És una interessant proposta i una bona forma de conèixer literatura anglesa del segle passat no editada anteriorment.


Editorial: Impedimenta
ISBN: 978-84-15578-59-8
Pàgines: 352
Preu: 22,75€

Penelope Fitzgerald, de soltera Knox, va néixer el 1916. Era la filla de l'editor de Punch, Edmund Knox, i neboda del teòleg i novel·lista Ronald Knox, del criptògraf Dilly Knox i de l'estudiós de la Bíblia Wilfred Knox. Va ser educada en escoles cares d'Oxford. Durant la segona guerra mundial va treballar per a la BBC. El 1941 es va casar amb Desmond Fitzgerald, un soldat irlandès, amb qui va tenir tres fills.

Autora tardana, Penelope Fitzgerald va publicar el seu primer llibre el 1975, als cinquanta-vuit anys, una biografia del pintor Edward Burne-Jones. El 1977 va publicar la seva primera novel·la, "The Golden Child", una història còmica de misteri ambientada en el món dels museus. Al llarg dels següents cinc anys va publicar quatre novel·les vagament autobiogràfiques, que la van consagrar com una de les figures més importants de la nova narrativa anglesa, comparable a Iris Murdoch o A. S. Byatt.

Amb “La llibreria” (1978) va ser finalista del Booker Prize, premi que finalment va aconseguir amb la seva següent novel·la, “A la deriva” (1979, Mondadori, 2000). Van seguir “Human Voices” (1980) i “At Freddie's” (1982). En aquest punt, Fitzgerald va declarar que ja estava cansada d'escriure sobre la seva pròpia vida, i es va decantar per la novel·la que revelava fets i esdeveniments del passat, des d'un punt de vista històric. La primera d'elles seria “Innocence” (1986). El 1988 va publicar “El començament de la primavera” (pròximament a Impedimenta). Van seguir “The Gate of Angels” (1990) i “La flor blava” (1995, Mondadori, 1998. Penelope Fitzgerald va morir a Londres l'abril de l'any 2000.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies