Les reflexions de Manuel Vázquez Montalbán sobre l’etapa de José María Aznar al govern d’Espanya, inspiren un espectacle que retrata la nostra realitat quotidiana en clau de comèdia agredolça, on el repàs a tots els components de la vida quotidiana, des de la televisió a la política o la religió, ens serveixen per a composar una visió general del perquè de la nostra crisi actual i cap a on anem, si és que hi anem enlloc.
L’any 2003, i de manera pòstuma, es va publicar el llibre “La Aznaridad (por el Imperio hacia Dios o por Dios hacia el Imperio)” de Manuel Vázquez Montalbán, on, des d’una perspectiva crítica i sorneguera, Montalbán feia un repàs als 8 anys de govern de José María Aznar. Una anàlisi política i històrica de primer ordre que ens desvetllava (de manera irreverent i mordaç) el procés que va portar a un jove i desconegut inspector d’Hisenda madrileny a convertir-se en el president de l’estat espanyol responsable d’involucrar-nos en la guerra d’Iraq o a la reconquesta de Perejil entre d’altres fites, alhora que es pretenia estadista i lider mundial carismàtic.
Des d’aquesta perspectiva, i un cop contemplat el neoliberalisme desenfrenat que ens ha dut a la situació actual, Albert Boronat (autor) i Carme Portacelli (directora) ens presenten un retrat cru dels nostres dies, traslladant així les reflexions de Vázquez Montalbán a l’actualitat, per comprovar que no només segueixen plenament vigents, sinó que en certa manera la saviesa de Montalbán i la seva ironia tan necessària per a sobreviure, eren visionàries.
David Bagès, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Albert Pérez, de la Factoria Escènica Internacional, són els 4 actors que aniran donant vida (desenfrenadament) als diferents personatges que desfilaran per l’escenari per explicar-nos les seves misèries, com viuen i sobreviuen a la situació actual, i tots quatre acompanyats a l’escenari pel saxofonista Jordi Prats (amb música d’ell i de Dani Nel·lo) i per la veu en off de Rosa Maria Sardà, que juga el paper de fer audibles les reflexions del propi Montalbán.
Les llars, les escoles, els hospitals, les empreses, els mitjans de comunicació…. La crisi afecta a tothom (menys als rics i poderosos) i tots aquests escenaris ens serviran per mostrar les diferents variants d’una mateixa problemàtica, per assenyalar els culpables, i per riure del mort i de qui el vetlla. Per sort, un dels trets distintius d’aquest país (i aquí ara incloc tant Espanya com Catalunya) és que encara tenim esma per riure de pràcticament tot. Però en aquest espectacle, o almenys jo ho he viscut així, el riure és encongit, és agredolç, perquè som plenament conscient en tot moment de la immediatesa del que s’ens explica a l’escenari, de la seva proximitat i, malauradament, quotidianitat. De que riem per no plorar. De que riem per no deixar-nos envair per la ràbia. De que riem perquè l’odi no ens cali als ossos. De que seguim rient per no tornar-nos desesperadament bojos. De que el riure ens salva, ni que sigui una miqueta.
La ironia i el sarcasme de l’obra destil·len però, una considerable dosi de mala llet, d’agror i d’inconformisme amb la realitat que ens han construït aquests rics i poderosos que a sobre ens fan responsables d’haver viscut per sobre de les nostres possibilitats, d’aquesta classe política corrupta i podrida, d’aquesta església còmplice tantes vegades…
Un espectacle dinàmic, esbojarrat a voltes, esboçat a base de gags i mini-històries on gaudirem, perquè és divertit i està ben adaptat, dirigit i interpretat, però on no podrem evitar sortir també amb una mica (bastanta) ràbia a la boca de l’estómac, amb una ferma intenció de no deixar que la tardor de la qual en parlen s’allargui més i que l’hivern ho mati tot. Encara hi som a temps d’actuar. I no deixarem tampoc de riure.
Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Albert Boronat i Carme Portaceli
Intèrprets: David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Albert Pérez, entre d’altres
Envía una resposta