The Lumineers van néixer com a grup folk al 2005, una resposta americana a les propostes europees de Mumford & Sons o Monster and Men. I composaven la banda tres membres: Wesley Schultz (guitarra I veu), Jeremiah Fraites (bateria) i  Neyla Pekarek (violoncel). Amb només un disc homònim publicat però amb el gran èxit de singles com ‘Ho Hey’ aterraven a Barcelona per presentar-se en directe.

Així es convertien en protagonistes de la nit del Razzmatazz, amb un altre Sold Out a la porta que indicava que les entrades ja estaven esgotades feia setmanes, quelcom que afortunadament s’està repetint darrerament. Dins ja hi havia molta gent esperant ansiosa per sentir la cançó que tothom coneix, la famosa ‘Ho Hey’.

O això és el que jo portava pensant tot el dia abans d’anar el concert, però lluny de la realitat, el cert és que durant l’actuació dels Lumineers he pogut constatar que el públic coneixia molt bé totes les cançons del disc.

L’escenari, adornat com un pub antic amb grans làmpares i unes tanques de fusta, feia recordar les pel.lícules de l’oest.

I sobre ell, pujaven a les 21:30 els tres components del grup acompanyats per un pianista i un baix. Ja des del primer tema, el públic s’hi entregava completament, a les notes de “Submarines” i la veu del cantant es fonia amb les d’un públic que se’n sabia tota la lletra.

Sense pausa la van seguir “Ain’t nobody”, “Problem” i “Flowers in your hair”, i quan a continuació decidiren oferir el micròfon al públic, els de la platea preneren el relleu cantant mentre Wesley Jeremiah s’encarregava de marcar el ritme. Havia arribat l’hora del tema que els ha portat la gloria.

En la filosofia de la banda es nota clarament la influencia rebuda del mestre Bob Dylan i The Lumineers li van retre l’homenatge degut cantant “Subterranean homesick”, amb senyal de gratitud inclosa quan al final de la cançó Wesley es va treure el barret.

The Lumineers

Per grata sorpresa del públic, el grup també baixà a tocar “Darlene” i ”Elouise”, en un petit escenari improvisat al centre del Razzmatazz, prop de la taula de so, i així jo i els que m’envoltaven ens trobàvem de cop en primera fila mentre la gent aixecava els telèfons per fer fotos (cosa que va semblar molestar tant a la banda com a la gent del darrera). Ja de nou a dalt abordaven un altre dels seus singles, “Stubborn Love“.

Al final l’actuació encara deixava espai per una versió de Violent Femme i un parell de cançons més per acabar amb “Big parade”.

En definitiva, sortia ahir del Razzmatazz amb la sensació que el públic se n’anava cap a casa content i que The Lumineers no semblaven tenir només un disc a les esquenes. Els nordamericans van saber portar la gent al seu terreny amb maestria i apuntar-se punts extra amb fets com el de baixar al mig del públic que sempre dóna una imatge de proximitat que agrada al públic, per molt entregat que acudeixi a un concert.

Ara el futur decidirà què serà d’aquest grup, si cauran en l’oblit amb el segon disc o seguirem veient cartells de ‘Sold Out’ a les portes dels seus concerts. Esperem el segon i que siguin capaços de distingir-se en el saturat panorama del gènere folk.



Setlist:
1. Submarines
2. Ain't nobody
3. Flowers in your hair
4. Ho Hey
5. Classy girls
6.Subterranean homesick (Dylan cover)
7. Dead Sea
8. Slow it down
9. Charlie Boy
10. Darlene
11. Elouise
12. Stubborn Love
13. Flapper Girl
14. Morning Song
15. Sweet Ya
16. Big Parade

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada