Alma y Elisabeth

2013-07-10

8Valoració

Qui som? O qui sembla que som? Som capaços de deslliurar-nos de les capes que hem construït al voltant del nostre ésser de veritat? Podem separar el nostre jo dels nostres rols socials? Només cal veure algun dels inquietants fotogrames de “Persona” d’Ingmar Bergman per sentir por de descobrir-nos a nosaltres mateixos de veritat.

Magda Puyo i Victòria Szpunberg s’han atrevit a endinsar-se en aquest món, adaptant a l’escena teatral el film de Bergman.

La Sala Muntaner acull fins al 28 de juliol “Alma i Elisabeth”, un viatge a través d’una espècie de mirall que esdevenen les protagonistes de la pel·lícula.

Elisabeth Vogler és una coneguda actriu de teatre que deixa de parlar durant la representació d’Electra. És internada en un centre on la seva metgessa, després d’ estudiar-la i no descobrir-hi cap patologia orgànica, decideix traslladar-la a la seva casa de vacances a la platja, acompanyada de la jove infermera Alma. Allà s’establirà entre les dues una complexa relació, on Alma es descobreix fins al racó més íntim, i Elisabeth des del silenci, sembla xuclar com un vampir la vida de la infermera. La seva relació patirà un gir, entrant en un espiral que farà difícil veure on acaba una i comença l’altra.

En una senzilla escenografia que transpira poesia, un llit, una taula i unes cadires, amb una cortina translúcida per davant l’escena on es projecten imatges de la doctora que tracta Elisabeth (Vicky Peña), aconsegueixen transportar-nos a un lloc i temps indeterminat, quasi oníric, on les dues dones mimetitzaran d’una forma inquietant. Bona feina de vestuari, també, que evoluciona durant la obra en concordança amb el moment psicològic dels personatges.

Una deliciosa i etèria Elisabeth, interpretada per Mònica López, que navega amb els seus silencis a través de la vida de l’infermera Alma, ben traçada per Marta Marco, que conforme avança l’obra sembla sentir-se més còmoda amb el seu personatge i ens ofereix perles com la del monòleg on relata la por a la maternitat d’Elisabeth.

Poesia en escena, de la mà de Magda Puyo i un bon equip al seu voltant. Una resultat que respira senzillesa des d’una complexitat màxima. Una obra colpidora i bella, que espera un racó en la nostra nineta i en el nostre cervell.