La Flauta Màgica. Variacions Dei Furbi
8Valoració

Que una companyia petita adapti “La Flauta Màgica” de Mozart pot ser un acte d’inconsciència o un exercici de valentia. Abans d’entrar a la sala no tenim massa clar el que veurem a continuació. Una hora i quart després les conclusions són completament indiscutibles: Dei Furbi ens proposa una obra que sorpren des del principi, divertida, ben interpretada i que constitueix un exercici valent i compromès.

Mozart, a “La flauta màgica”, construeix un relat simbòlic on uns personatges viuran un conjunt d’aventures en la seva recerca de llibertat i amor. En el camí, la música demostrarà tenir un poder enorme i serà de gran ajuda per resoldre els problemes que es trobaran els protagonistes.

La companyia dirigida per Gemma Beltran decideix comprimir el llibret de l’òpera de Mozart i convertir-lo en una accessible obra de poc més d’una hora. La història, gràcies a la seva senzillesa de base, s’explica a la perfecció i s’extreuen els fragments més cèlebres per construir el relat final. A això contribueix l’ús del metallenguatge: des del principi l’espectador se sent part de l’obra, amb els actors explicant el moment del llibret en el que es troben i fent referències a la construcció del relat. La inclusió del públic en la representació ajuda a fer el text més comprensible i a salvar alguns dels esculls que resulten d’aquesta reducció de l’original.

Solventada la part narrativa, quedaven moltes coses per considerar. D’una banda, els escenaris, molt variats en l’òpera original, es resolen de forma molt imaginativa amb un armari i una cortina realment versàtils. Beltran aprofita el caràcter oníric del text original per situar l’acció en un món de somni, allunyat de qualsevol realitat on tot és possible i, per tant, vàlid pel públic.

La flauta magica La Seca Espai Brossa

Un segon aspecte, i possiblement el més important, la part musical es va resoldre sense orquestra, optant per uns actors que canten les melodies a partir de polifonies i jocs de veus que es van entrecreuant amb les interpretacions vocals. Una de les grans virtuts de “La Flauta Màgica. Variacions Dei Furbi és la qualitat dels intèrprets i l’intel·ligent treball d’adaptació de les partitures. Ja des de la primera actuació el públic té clar que està davant d’una obra especial, on els intèrprets han de fer un esforç doble, triple i fins i tot quàdruple perquè actuen, canten, interpreten els instruments i ballen. Tot un esforç que queda palès pel gran desgast físic que evidencien els actors en acabar i saludar al públic.

Els intèrprets demostren un nivell general notable: canten, ballen i actuen amb solvència i alguns d’ells destaquen en determinats aspectes. Joana Estebanell (la Reina) es reserva els moments de més espectacularitat vocal, Anna Herebia (Pamina) i Toni Vinyals (Pamino) són uns bons ballarins i els seus moviments són els més suaus i elegants, Marc Pujol (Papageno) és divertit i destaca en la comèdia més propera a l’slapstick, per últim Robert González i David Marcé són uns bons actors que compleixen en les facetes musicals. En resum, un repartiment molt equilibrat que fa un gran esforç per tirar endavant una proposta difícil i arriscada.

“La Flauta Màgica. Variacions Dei Furbi és una obra diferent, un musical operístic molt ben planificat i interpretat . Es tracta d’una proposta recomanable per tot tipus de públic que no deixa indiferent, que diverteix i confirma el gran nivell creatiu de la nostra escena.


Es pot veure a: La Seca Espai Brossa
Intèrprets: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i David Marcé

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies