La última vegada que havia vist els Smashing Pumpkins va ser en un Primavera Sound de fa alguns anys. Va ser després de que James Iha i D’Arcy haguessin marxat. El grup estava composat aleshores pel bateria original Jimmy Chamberlein i els nous membres, Jeff Schroeder (guitarra), Ginger Reyes (Baix) i Lisa Harriton (Teclats). En aquella ocasió venien per presentar l’àlbum “Zeitgeist”.
Després d’aquell any, van tornar a canviar de nou de formació fins a quedar-se amb els actuals Jeff Schroeder (guitarra), Mike Byrne (Bateria), Nicole Fiorentino (baix).
La veritat és que després d’aquella actuació els dubtes m’assaltaven aquest cop, anar-hi o quedar-me a casa per veure el partit Itàlia – Espanya. Al final, com sempre passa, entre partit de futbol i concert, escollia la segona opció i per la meva gran sorpresa, molta gent pensava el mateix i a la porta del Razzmatazz hi havia un cartell de “Sold Out” a la taquilla.
Entro, demano una cervesa i em coloco davant de l’escenari. Després de tan sols 10 minuts, exactament a les 20:47, entrava Billy, una mica més grasonet que la última vegada que el vaig veure, però amb el seu gran carisma de sempre intacte.
Superada una errada tècnica, arrencava el concert amb dos temes de “Oceania” (2012), ‘Quasar’ i ‘Panoption’. El públic, fred i callat, demostrava que ningú havia escoltat l’últim treball de Smashing Pumpkins més d’una vegada. Darrera d’elles arrencava ‘Starz’ de “Zeitgeist” (2007) i seguiem igual, i jo no aconseguia entendre per què hi havia aquell cartell de Sold out a la porta.
A la quarta cançó ja ho veia clar. Es sentia al públic cantant les lletres de ‘Rocket’ de “Siamese Dream” (1993). El concert per fi agafava el seu rumb i en els ulls de la gent es veia el record d’aquell gran grup que va marcar època als 90.
Després de ‘Rocket’ entraren respectivament ‘Space Oddity’ de David Bowie, ‘X.Y.U’ del disc “Mellon Collie” (1995), ‘Disarm’ (Siamese Dream), ‘Tonite’ (rarity) i ‘Tonight Tonight’ (Mellon Collie).
A aquelles alçades jo ja estava sense veu i amb la sensació de que moltes de les persones que m’acompanyaven allí, també. Tothom cantava ‘Tonight tonight’.
Però aleshores es va imposar de nou el silenci quan la banda va abordar un parell de temes més de “Oceania”.
El punt àlgid del concert va arribar al final, amb una versió de Led Zeppelin i per últim ‘Today’, un d’aquells temes en els que Corgan quasi ni canta, ni falta que fa, perquè el públic canta al seu lloc.
En resum, el concert defineix molt bé la trajectòria que ha tingut Smashing Pumpkins. Van ser molt grans als 90, tant grans, que la gent recorda el que van fer aleshores vint anys després. Es van trobar a faltar a James i D’Arcy perquè en definitiva els actuals membres del grup no estan a l’alçada dels vells components i Billy no es capaç d’omplir aquell buit.
Al final vaig sortir de Razzmatazz content de la meva elecció, encara que amb una sensació amarga, i després quan vaig tornar a casa, vaig posar el dvd d’un concert a Bilbao que em va regalar una amiga; aquesta vegada sí eren els Smashing Pumpkins.
Setlist:
1. Quasar
2. Panopticon
3. Starz
4. Rocket
5. Space Oddity – Cover
6. X.Y.U
7. Disarm
8. Tonite
9. Tonight tonight
10. Pinwheels
11. Oceania
12. Blanck Page
13. 33
14. Ava Adore
15. Bullet with butterfly wings
16. The imploiding voice
17. One diamond one heart
18. Pale horse
19. Zero
20. Stand inside your love
21. US
22. Imigrant song – Cover Led Zeppelin
23. Today
Envía una resposta