Amy Winehouse – La Finestra Digital

Amy Winehouse

2013-06-25

7Valoració

Fa uns dies entrevistàvem al dibuixant Javi Fernández amb motiu de la publicació per part dels de Fanbooks de la biografia en còmic d’Amy Winehouse, una de les darreres incorporacions a aquest maleït però il·lustre Club del 27. Un club ple d’artistes que entre d’altres “mèrits” està el d’haver dit adéu a les seves vides a l’edat de 27 anys. Abans que Amy hi van entrar personatges com Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison o Kurt Kobain, però potser la seva incorporació ha estat la més mediàtica. Coses del temps que li va tocar viure, tot i que els seus problemes i els desencadenants que la van portar a la mort no difereixen gaire dels del seus companys de Club..

L’amor, el desamor, la incomprensió, el refugi de les drogues i la feblesa davant un art que els supera, són alguns dels ingredients que predominen en la vida d’aquesta colla d’artistes. Ingredients que trobem també en el còmic “Amy Winehouse”, que desprès de publicar-se a mig món, aquí arriba traduït en català.

Més que una biografia podríem dir que aquest còmic és més aviat un retrat. I hi ha diversos factors que ens fan pensar d’aquesta manera. Primerament perquè les escasses 48 pàgines que conté el còmic impedeixen fer una biografia d’una vida que tot i resultar curta va ser molt intensa. Així que el que trobem són pinzellades que aporten temps, sentiments i fets a la visió que l’autor del guió Patrick Eudeline tenia d’Amy Winehouse. Una visió no gaire diferent de la que pogués tenir qualsevol seguidor estàndard de la cantant, però suficientment ample com per acompanyar-nos com el fantasma dels nadals passats en els moments cabdals de la seva vida, anant més enllà de la seva faceta musical. Tot i així els més curiosos trobaran a faltar una mica més carn en l’estofat.

Com en tot retrat, més que informació i dades el que interessa es trobar essències, i bona part d’aquestes les trobem gràcies al treball gràfic del còmic. Els dibuixos de Javi Fernández són plens de força, integrats en plans molt cinematogràfics, i amb dosis justes i ben aprofitades de simbolisme. Però són els tons torrefactes aplicats pel responsable del color, Luca Merli, els que intensifiquen les sensacions d’opressió, asfixia i alhora càlides, tan plenes de vida com de mort. A banda, el format extra-gran de les seves pàgines li escau de meravella. Val la pena apropar-s’hi.