El hombre de acero
7Valoració

Una de les primeres preguntes que ens ve al cap en veure els cartells de “El hombre de acero” és si era necessari que ens tornessin a explicar l’origen de Superman. Potser no calia però després de l’enorme fiasco que va suposar la versió de Bryan Singer, Warner necessitava esborrar aquell mal record amb una bona pel·lícula. Amb la competència encertant i la franquícia del Batman de Nolan tancada, l’aposta estava clara: Superman havia de ser el pilar sobre el que suportar l’univers cinematogràfic de DC i en les mans del polèmic Zack Snyder estava tota la responsabilitat. Poden descansar tranquils als estudis de Burbank, han fet la pel·lícula que s’havia de fer (i no “Green Lantern”).

La història de Superman és universalment coneguda. Kal-El arriba a la terra en una nau espacial i és recollit per la família Kent que el cuida com si fos el seu fill. Però Kal-El/Clark Kent no és com la resta de nens,  a mesura que creix es desperten en ell uns poders sobrehumans. Kal-El es farà adult i es convertirà en Superman, encara que a “El hombre de acero” el procés sigui lleugerament diferent a com ho hem vist en anteriors encarnacions. L’amenaça que desperta a Superman en aquesta ocasió és l’arribada del general Zod, un supervivent de Krypton que vol recuperar el seu planeta encara que això signifiqui acabar amb la humanitat.

El hombre de acero

A banda d’això tenim escenes a Krypton i Metropolis, els Kent, una Lois Lane amb bastant protagonisme, un Daily Planet molt desdibuixat i sense un propòsit clar… Els elements habituals de l’univers Superman (amb l’excepció de Lex Luthor) es combinen per crear un producte que és una gran declaració d’intencions per part de la companyia: en primer lloc, hi ha vida més enllà del Batman de Nolan i respectant més l’essència del personatge; en segon lloc, aquest és el to que volen a DC, totalment diferenciat de les pel·lícules Marvel; per últim, és més fosca i més pretensiosa que les pel·lícules del mateix gènere però en cap cas això acaba amb l’entreteniment inherent a aquest tipus de cinema.

El guió de “El hombre de acero” és força correcte. Aposta per l’entreteniment pur i dur en el 50-60% del metratge i intenta  anar més enllà en la resta. Aquest viatge al més enllà es basa principalment en el conflicte intern de Clark: per una banda és kryptonià, per l’altra és un home de la Terra. Aquesta dualitat, present des de la primera aparició del Clark adult i en els flashbacks que s’entrellacen al llarg de la història, obliga al protagonista a replantejar-se les seves aliances,a avaluar la importància del seu origen o a aprendre a confiar. És en aquests moments on el guió de David S. Goyer (i Nolan) s’omple de llargs discursos i filosofies, buscant una grandiositat que en altres personatges quedaria ridícula però que en Superman funciona. La seva naturalesa divina permet aquest joc i tot i que a estones la pel·lícula es desvia massa i cau en el discurs buit, acaba redreçant el seu rumb i recordant que es tracta d’un superheroi i de cinema d’evasió. Es podrien treure més defectes al guió, sobretot en el tram final amb una resolució precipitada, però són problemes que no acaben pesant tant en el còmput global.

El hombre de acero

Tècnicament és un veritable espectacle: dissenys extraordinaris, imatge tractada amb cura i muntatge espectacular. Algunes escenes de lluita són difícils d’entendre però és un mal habitual en les pel·lícules de superherois. El treball tècnic de Zack Snyder és excel·lent, com gairebé sempre, i en aquesta ocasió parteix d’un guió més que sòlid.

Henry Cavill és un bon Superman però un Clark Kent menys reeixit; massa inexpressiu, la seva cara d’estar en conflicte perpetu resulta impostada. Tot i així, és un treball acceptable i Cavill pot continuar creixent per intentar fer-nos oblidar Christopher Reeve. Al seu costat, Amy Adams construeix una Lois de manual: intel·ligent, obstinada, plena de recursos, honesta i compromesa. Adams és molt bona actriu i s’adapta perfectament al repte d’un paper al servei de l’acció, amb el seu encant i talent naturals. La resta del repartiment està molt correcte, destacant els dos pares de Kal-EL, Russell Crowe i Kevin Costner. El dolent, el General Zod interpretat per Michael Shannon, acaba caient en les trampes habituals que tenen aquests personatges, desdibuixant els seus propòsits i motivacions.

En definitiva, “El hombre de acero” no és una pel·lícula perfecta però és la pel·lícula que Warner volia. I sembla que el públic (més que la crítica) ha aprovat l’aposta de la companyia i ha obert la porta a noves produccions de l’univers DC. Encara queden coses per polir però el camí és força esperançador.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies