Sónar de Dia
Arribem al tercer dia del Sónar. A aquestes alçades el cos no respon igual als estímuls. L’esgotament fa que ens consti moure’ns d’un escenari a un altre, ens dificulta ballar quan toca i la opció d’asseure’s a la gespa artificial ja no existeix, i és que per més inri el Sónar de Dia està a rebentar de gent. Tot i així encara traiem forces d’on creiem que no hi havia per un darrer assalt. De fet algunes actuacions del dia funcionen gairebé com un reconstituent, com una beguda energètica o fins i tot tenen efectes estupefaents.
Així, a mode de reconstituent, ens ve molt bé l’energia del duo insòlit format per Felix Kubin i James Pants. Kubin és alemany, Pants americà. Kubin vesteix molt elegant, Pants més informal. Kubin és de sintetitzadors i Pants li dona a la percussió. Però tots dos són estranys, i de la seva unió surt música sorprenent. Són amants del kitsch i ens ho ban demostrar en un directe molt divertit.
On sí podíem seure era al SónarComplex, l’escenari amb pati de butaques. Allà es van poder veure a un parell de rara avis més. Per una banda a Dinos Chapman, que superats els seu problemes inicials amb el projector, va oferir una d’aquestes sessions que tenen més d’artístic que de lúdic. Inspirada per l’ insomni i l’avorriment, la seva música de caire conceptual va servir de llenç en blanc per descarregar-hi tota una sèrie de retroimatges plenes de peixos i paisatges evocadors. I tot justament a l’hora de la migdiada.
L’altra rara avis, d’origen islandès, aconseguien fer-nos viatjar mentalment sense tant d’artifici. Els seus noms resulten tant exòtics com la seva música. Jófríður Ákadóttir (veus), Áslaug Rún Magnúsdóttir (clarinet) i Kári Steinþórsson (electrònica) formen el grup Samaris. La veu de la cantant recordava molt a la Björk però sonava més terrenal. La mística la posaven la noia del clarinet i el de rere el teclat. Fascinats i amb ganes d’escoltar ja el seu primer llarg, així vam quedar després del seu directe, el més adaptat al SonarComplex d’aquest Sonar 2013.
Com un RedBull va entrar l’actuació d’AlunaGeorge al SonarVillage. Fresqueta i plena de vitalitat. Si encara no coneixeu a Aluna Francis (veus) i a George Reid (producció), tranquils que segur que aviat en sentireu a parlar. I és que encara no han tret un llarga durada i ja tenen un repertori prou sòlid com per aguantar tot un senyor directe. Les seves inquietuds estètiques artístiques van quedar reflectides en l’hora i escaig que hi van ser sobre l’escenari. Els seus modelets deien que són tendència, i la seva música ho confirmava. El públic, que es sabia fins i tot els temes menys coneguts, no va poder resistir l’entusiasme davant temes com “You Know, You Like it”, “Attracting Files” o la seva col·laboració amb Disclosure “White Noise”. Van finalitzar amb un altre dels seus temes més coneguts, tot i que no dels potents, “Your Drums, Your Love”.
Però per energia la dels TNGHT! La traca que van ficar per tancar el Sónar de Dia de dissabte va ser més gran que fins i tot les vistes per el moment al Sónar de Nit. La seva electrofuturista proposta plena de beats grassos i profunds van fer tremolar el SonarDrome a nivells sísmics. Tant protagonista com les seves bases, el seu hip-hop i els seus balls krump, va ser el seu cardíac acompanyament lumínic.
Sónar de Nit
Arribem al final de festa, al Sónar de Nit de dissabte. Hi ho fem havent d’escollir entre els Jurassic 5 i els Pet Shop Boys. Com no vam tenir la sort de ser un dels convidats en el concert per-sonar de feia tres dies, l’elecció és encara més clara. I és que els Pet Shop Boys són molt Pet Shop Boys com per deixar de banda l’ocasió de veure’ls de nou en directe. A banda, aquests dos no paren, si fa poc mesos ens sorprenien amb un disc notable com “Elysium”, ara estan a punt d’estrenar un nou treball molt més eufòric, ”Electric”. I per si hi havia algun despistat aquella nit al SonarClub, l’enorme cartell que ocultava l’escenari ho deixava ben clar: “Electric. Pet Shop Boys. The New Album. Released July 2013. Pre-order at petshopboys.co.uk”.
No hi va faltar-hi res en el concert dels Pet Shop Boys. Van interpretar clàssics sempre tan ben rebuts com “Suburbia” , “It’s a Sin”, “Domino Dancing”, “Go West”, “Always on my mind” o “West end girls”. Però tampoc hi van faltar temes nous com “Leaving”, “Memory of the future” o “Invisible”, o celebrades mescles que van més enllà del medley com l’irresistible “One More Change” + “Face Like That”. Fins i tot van delectar-nos amb avançaments del seu proper “Electric”, disposats durant el show respectant l’ordre del tracklist del disc. Així, van obrir amb “Axis”, a meitat del concert presentaren “Last to Die” (un cover de Bruce Springsteen), i van tancar amb “Vocal”, una arriscada aposta que no els hi podia haver sortit millor. Una vegada vius “Vocal” entens que no podia ser un altre. Aquell era el tema de final de festa. Enganxadíssim des d’aleshores!
Més enllà de l’aspecte musical, cal parlar de l’espectre visual. Vestuari, projeccions, corografies,… Un festa de disfresses i colors, en la que els PSB desbordaren creativitat. Jaquetes impossibles, barrets com boles de discoteca, bombins, cons,… fins i tot els dos magnífics ballarins que els hi acompanyaven anaven disfressats amb unes enormes caretes d’animals cornuts i pomposos, cosa que no els impedia realitzar a la perfecció les coreografies de Lynne Page. Tota una experiència audiovisual amb un munt d’elements fascinants que mereixerien un article a banda per ser destacats.
El Sonar de Nit post-PSB, acabaria sent decebedor. Ni els DJ’s d’Ed Banger, ni tan sols el Justice en la seva versió punxa-discos, van aconseguir omplir d’energia i adrenalina els cossos rebentats dels que havien fet la marató sonariana sense dopatge. Avorridíssima la sessió Breakbot, escassa la de Justice, freda la de Kalkbrenner,… Així, qui és el guapo que arriba a donar la benvinguda al diumenge amb Laurent Garnier. Només els 2manydjs van afegir una mica de show al seu set amb una bona selecció de temes d’ara i sempre i un original acompanyament visual. “Vocal”, dels PSB seria la banda sonora de la tornada a casa.
Adéu Sónar, fins l’any que ve!
[Fotografies: Iker Zarallo Peretó]
Envía una resposta