Laurence anyways
6Valoració

Sóc un descregut. M’encanta posar-ho tot en dubte, és un dels meus hobbies. Poso en quarantena, per sistema, totes i cadascuna de les paraules que em diuen. Especialment si algú assegura alguna cosa. Per això, quant vaig llegir i vaig sentir parlar de Xavier Dolan, dels seus tres films i dels seus vint anys … em va agafar el riure. És més, segueixo sense creure una paraula. Qualsevol dia sortirà un director -que era massa lleig o poc cool per triomfar- i dirà, als seus seixanta anys, que ell és l’autor de tota la filmografia d’aquest rabiós enfant terrible canadenc. Jo tindré raó i vosaltres no.

I és que amb vint ja va rodar la que possiblement sigui la seva millor pel·lícula, “Jo he matat la meva mare”, història semi autobiogràfica del despertar sexual del mateix director i dels sentiments de repulsa que inspira qualsevol mare en un noi adolescent. Més tard vindria “Els amors imaginaris” i els seus protagonistes (noi i noia) enamorats del mateix home. Ara ens presenta la història d’amor de Laurence i Fred, una parella de trenta anys que són tremendament feliços fins que ell decideix confessar que és una dona atrapada en el cos d’un home, però que segueix enamorat d’ella i no és homosexual.

Disfressada de drama romàntic, “Laurence anyways” és un film que no aporta molt argumentalment. No innova. És una història d’anades i vingudes d’una parella que s’estima per sobre de tot però que no poden estar junts. Un tema vist un milió de vegades, amb la careta de relat amb personatge transsexual i la filosofia de personatges intel·lectualment avançats que presenta l’entorn dels protagonistes, però en realitat el text és una cosa buida.

Laurence anyways Xavier Dolan

L’important no és el que explica, si no com ho explica.

I és que el relat se situa en una mena de dimensió paral·lela on tot s’assembla a quelcom real, del món en què vivim. Però és un lloc on tot es mou a una altra velocitat, on tota la posada en escena està influenciada per la psicologia dels personatges. El món està condicionat per la intensitat de les emocions i les pors dels protagonistes.

Si alguna cosa destaca per sobre de tot són els protagonistes. L’actuació de Melvil PoupaudSuzanne Clément és deliciosa. Desprenen naturalitat i connexió mútua, i no estic parlant d’una ostentació de dots interpretatius, em refereixo a alguna cosa més subtil, més humà. Pots identificar-te amb els seus textos i amb l’egoisme que lluita amb les ganes d’estimar que impregna cadascuna de les decisions que els seus personatges prenen.

En definitiva, una obra irregular i allargada. Amb una posada en escena interessantíssima i especialment amb una parella protagonista que amb la seva sola presència aconsegueixen hipnotitzar-te.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies