“Insensibles”, òpera prima de Juan Carlos Medina, és un thriller que tracta sobre el dolor físic i el psicològic, que es mou entre els anys de la Guerra Civil i la postguerra i l’actualitat, i que toca la síndrome de Nishida o d’insensibilitat, una malaltia congènita molt poc freqüent. Una combinació curiosa, a priori atraient però malaguanyada en el conjunt final.
”Insensibles’, de Juan Carlos Medina, ens porta dues històries paral·lels que s’acabaran mesclant de manera tràgica. Per una banda la història d’un neurocirurgià que arran d’un accident de cotxe descobreix que té un càncer molt greu i que necessita un trasplantament de medul·la òssia, i per l’altra la història d’un nens reclosos per tenir la característica de ser insensibles. D’aquesta manera la pel·lícula ens situa en el temps actual però també en la Guerra Civil i en la postguerra. Presentada en el Festival de Sitges, la pel·lícula és l’òpera prima de Juan Carlos Medina, coautor també del guió al costat de Luis Berdejo, el prestigiós coguionista de la Saga “Rec”.
“Insensibles” té una bona combinació de rostres coneguts amb d’altres que no -sobretot els nens que formen part del repartiment. Entre els noms coneguts Àlex Brendemühl, Juan Diego, Lluis Soler, Irene Montalà i Bea Segura. Destacar l’actor Tomas Lemarquis que s’encarrega d’interpretar el personatge més impressionant del film, inquietat i que no diu paraula.
La idea de les dues històries genera algun desequilibri. La història dels insensibles és molt més interessant, captivant que no pas la de la recerca de Brendemühl. El punt de partida del film, tot el tema dels nens que no senten el dolor i que són separats de les seves famílies, és diferent i, per tant, atraient. En aquest aspecte malgrat ser un altre film sobre la memòria històrica, “Insensibles” mira d’encarar-ho amb un punt d’originalitat i de thriller amb dosis de suspens. Però és precisament la història en l’actualitat protagonitzada per Àlex Brendemühl la que acaba sent més carregosa, excessivament obvia i ja vista. Mentre el film s’apropa al seu desenllaç excedeix els tints dramàtics, allargant com un xiclet la intriga i els punts de gir i, probablement, a tothom li aniria bé que arribés el final definitiu. En resum, s’agraeix l’esforç però no, no acaba de funcionar el conjunt sobretot per un tema de guió desequilibrat.
Envía una resposta