15 años y un dia
4Valoració

Una jove vídua, mare d’un noi de 14 anys, assisteix impotent a la creixent rebel·lia del seu fill, expulsat del col•legi tres mesos. La dona decideix enviar-lo a passar una temporada a un poblet de la costa, a casa del pare d’ella i avi del noi, un exmilitar separat i acomodat, però de ferma conducta, amb la intenció de redreçar-lo.

Crida l’atenció la coincidència en el tema de fons de les dues darreres guanyadores del festival de Màlaga: la rebel·lia dels adolescents. Tema també d’actualitat per la recent estrena de “Fill de Cain”. Però a diferencia de la pel·lícula de l’any passat, “Els nens salvatges” de Patricia Ferreira, aquest drama signat per Gracia Querejeta es queda lluny del que es podria esperar d’un film premiat ja ben entrat el segle XXI.

Amb la dificultat que comporta aixecar un llargmetratge en aquest país actualment, i en ple tancament de sales arreu, la pel·lícula no aporta pràcticament motius pels quals valgui fermament la pena desembutxacar el preu d’una entrada. El primer que sobta de la proposta en el seu conjunt (tècnic, artístic i específicament de guió) és que podríem estar davant d’un film rodat als anys 80.

D’entrada, el seu plantejament no amaga sorpreses, doncs el cinema i la televisió ens han ofert ja nombroses situacions comparables. Per si aquesta mancança en el guió no fos suficient, la definició i, sobretot, els diàlegs, concedeixen poc marge de maniobra a uns actors que esdevenen el més destacable de tot plegat. Maribel Verdú torna a treballar amb la directora després del bon resultat que va obtenir individualment amb “Siete mesas de billar francés”, on va guanyar el Goya. Tito Valverde aguanta perfectament el canvi de registre respecte al que hem vist recentment en ell. Paral·lelament, també sumen els treballs de secundaries com Belén López i Susi Sànchez.

15 años y un dia Gracia Querejeta

Després d’una primera meitat del tot decebedora, la pel·lícula pren un gir que aconsegueix rescatar-nos de la tòpica i típica estructura inicial. Tot i que aquest gir obre una fase d’interrelació més interessant amb l’espectador, la directora no arriba a poder amagar en cap moment les costures d’un guió ple de diàlegs sobreexplicatius que no donen treva al conjunt. La mirada de Querejeta no arriba a commoure consciències de cap dels públics que s’hi podrien veure afectats per la situació exposada, que no són pocs. Tocar temes com la covardia que no ens permet comunicar-nos degudament amb els nostres sers estimats, o els prejudicis als que això ens aboca, descuidant la labor que s’espera de nosaltres en vers als nostres fills, no és suficient. El cinema (i la vida) ja ens han explicat que ni les lliçons les poden donar només els adults, ni la desorientació és únicament atribuïble als adolescents. Però si la intenció és recordar-nos-ho, avui en dia gaudim en aquest país d’una molt sana i renovada creativitat per escollir noves formes d’expressar-ho audiovisualment, formes que brillen per la seva absència. Tot el contrari que l’encertat film de Patricia Ferreira.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies