Solfatara
9Valoració

ATRESBANDES, una companyia de fabulosos intèrprets, ha presentat la creació ‘Solfatara’ a la Beckett. Una composició d’una durada de seixanta minuts ben frescos, on l’harmonia ve donada des del gest amb la paraula. El dimoni és l’home clau del llenguatge en el món que habiten Miquel i Mònica. Una doble parella de tres components o de dos més u. Bé, que ‘donde caben dos, caben tres’.

La situació és clara: una parella, els quals es troben que estan junts però on la paraula i l’acció ja no flueix. Reben ajuda, mitjançant la pressió d’un individu que empeny. Un individu encaputxat que està íntimament lligat amb en Miquel. És l’encarregat de calar foc on cal cremar. Passaran per l’esmorzar, el dinar i el sopar, també per un punt negre, i alhora, obriran l’espai cap a la intimitat més excitant d’un lavabo fins als calaixos de cuina de màxima profunditat.

El món en el que estan immersos es compon d’una taula i tres cadires. L’ambient en el que es mouen fa olor a llimona a pressió. Les dimensions semblen ser amples en un principi, i s’amplifiquen encara més a través d’un micròfon. Tot seguit l’espai es va reduint contínuament a causa d’una interferència explosiva en forma humana.

La companyia va esdevenir a l’Institut del Teatre de Barcelona, on van topar fa cinc anys Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez. Els components han estat partícips amb La Veronal, el Teatre Lliure, els Maldà fins a la Beckett mateix. Es poden considerar punyents i de gran calibre, sens dubte. ATRESBANDES porta una petita càrrega de tres espectacles de creació pròpia al damunt: ‘El señor arreglos’ [2009]; ‘A l’altra banda / De l’autre côté’ [2011]; i ‘Solfatara’ que ha rebut reconeixement des de Birmingham a Kosovo.

Solfatara

Tenen una gran tècnica i poètica gestual: moments que recorden a les repeticions accelerades de Pina i al minimalisme de LeRoy. Se li suma la màgia de l’humor que es condueix gràcies a accions estripades o reiteracions de grans frases com: “Tu coño huele a milhojas”. A més cal afegir-hi la realitat del moment que es transmet, espais de temps on un riu però es dubte si deixar de somriure. Una línia límit, que a mesura que avança l’obra, es trepitja més continuadament, on les “miserias” passen a ser conegudes com a “eventos públicos”. La retòrica de Pérez és estrepitosament màgica, molt similar a la que podria tenir un monologuista còmic, però ho aborda en una forma completament teatral. Igualment cal elogiar a Segovia – per l’expressió a través del cos – i a Almirall – de veu, cos, emoció genials. Per sobre de tot, el conjunt sap transmetre imatges; també idees. És la creació teatral que compleix per excel·lència la regla wagneriana de a total work of art.


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Companyia Atresbandes
Intèrprets: Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies