El soroll dels ossos quan cruixen
5Valoració

Al segon pis de la Sala Beckett: l’Obrador Internacional de Dramatúrgia. Un text de Suzanne Lebeau. Tres dones. Dues màscares. Un kalashnikov. Un mirall. Provoquen el reflex de la no justícia a través de la no resposta de la societat (davant veritats i testimonis de primera mà) en la que estem immersos: tota plena de moviment per pur interès.

Exposen la història al voltant d’una nena, Elíkia – Sonia Espinosa – de dotze anys, que va ser segrestada als deu i així va ser obligada a debutar amb el fusell kalashnikov, el seu gran ‘partenaire’, a l’Àfrica en guerra. Una nena soldat més, emboirada per artefactes dins la companyia dels rebels. Arribada aquest punt pren una decisió: escapar amb el nouvingut més petit que ella, en Joseph – Adeline Flaun. La fi és arribar al poblat original del nen, a la seva família, a la llibertat. Entremig de la seva trajectòria toparan amb l’Angelina – Eva Parets – a l’hospital, on aquesta infermera serà l’encarregada del fi d’Elíkia.

El públic és atacat amb un seguit de ràfegues d’imatges, interceptades per la narració en boca de la figura adulta. Hi ha una continua disputa entre la narració i l’acció, però són aquests dos plans que donen el fruit plàstic del muntatge. Els espectadors un cop més són inclosos en la història: és el jurat, el tribunal que ha de estar atent al cas exposat.

La llum està molt ben tractada pel tipus de llenguatge escènic que es proposa. Es dóna joc vital als objectes. Les màscares prenen relleu a l’expressió facial de les actrius, en quasi tots els moments del transcurs del viatge d’Elíkia però no tots (regla que no s’acaba de determinar amb precisió). Eva Parets és una gran domadora dels objectes i de la paraula. Mostra finesa davant la manipulació de les teles i de les màscares, tan sols es destaca la vida en l’objecte. Ella desapareix i fa brollar la màgia dels cossos. D’altra banda, S. Espinosa mostra poc tacte, especialment envers la màscara virolada.

El soroll dels ossos quan cruixen Sala Beckett

Copyrigh: Anna Padrós

Els temes que es tracten són interessants, però se’ls hi podria haver exprimit molt més suc. És a dir, que podria haver captat molt més l’atenció de l’espectador amb la figura de la nena soldat junt amb la ‘sordesa’ dels tribunals davant aquests testimonis, actes i aberracions d’aquest món. Potser és degut a l’abús de l’estructura d’acció – narració, que fragmenta el fil conductor del present dels nens a través del testimoni escrit. El text de Suzanne Lebeau té el pes suficient per donar la llibertat de jugar-lo molt més en continuïtat. La proposta d’exposició del testimoni dura des de l’inici fins quasi al final, fet que trenca força el sentit de la fugida.

 


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Suzanne Lebeau
Intèrprets: Sonia Espinosa, Adeline Flaun i Eva Parets

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies