A aquestes alçades, James Gray és ja un habitual a la competició del Festival de Cannes.  I encara que en les seves tres participacions anteriors (‘La otra cara del crimen’ el 2000,  ‘La noche es nuestra’ el 2007 i ‘Two Lovers’ el 2009), les seves pel.lícules van deixar bon gust de boca, no es van endur cap premi.

The Immigrant’ és la primera pel.lícula del director amb una dona com a personatge protagonista: Ewa (Marion Cotillard) una immigrant polonesa que juntament amb la seva germana arriba a Nova York l’any 1921. Però no tot surt com estava previst i la seva germana haurà de quedar-se a la illa de Ellis recuperant-se de la tuberculosi. A ella, Bruno (Joaquin Phoenix), un proxeneta sense principis, la rescatarà d’una expulsió segura.

El guió, escrit pel propi Gray i el difunt Ric Menello, es centra en un triangle amorós no massa original, format per Ewa, Bruno i el seu cosí Orlando (Jeremy Renner) i deixa fora els aspectes que podrien resultar més sòrdids com la prostitució o la recuperació de la germana a l’hospital.

James Gray, Marion Cotillard i Jeremy Renner presenten "The Immigrant". (C) AFP

Visualment molt cuidada, amb una posada en escena i una fotografia magnifiques, ‘The Immigrant’ és sempre un plaer per a la vista, encara que en algunes ocasions James Gray descoloqui a l’espectador barrejant algunes escenes íntimes contingudes, escrites i rodades amb gran atenció al detall, amb altres en les que peca de grandiloqüent i en les que la música resulta excessivament emfàtica.

I la gran sorpresa, la revelació d’aquesta edició del Festival de Cannes, és ‘La vie d’Adèle. Chapitres 1 & 2’  (‘Blue is the warmest color’) de Abdel Kechiche. El director francès d’origen tunisià, guanyador de dos premis César per ‘La escurridiza’ i ‘Cuscús’, és un habitual del Festival de Venecia i debuta a Cannes per la porta gran. ‘La vie d’Adèle’ és la pel.lícula que amb diferencia més ha agradat a la crítica, si bé costa de creure que en un jurat presidit per Steven Spielberg s’atreveixi a atorgar la Palma de Oro a un film basat en la relació romàntica entre dues dones joves en la que hi ha llargues seqüències de sexe bastant explícit.

Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos, protagonistes de"La Vie d'Adèle". (C) FDC

La pel.lícula segueix l’Adéle (una espectacular Adèle Exarchopoulos que es mereix tots els premis que li puguin caure), des de la seva adolescència fins a quasi la seva maduresa. En el seu despertar sexual, en la seva relació amb Emma (Léa Seydoux), en la seva primera feina, en els seus encontres i desencontres,… Són 180 minuts absorbents, intensos, valents, arriscats, plens de grans moments i que no pesen gens a l’espectador. Amb un guió molt hàbil que encerta què ha d’explicar i què ha de deixar al marge. Amb uns salts en el temps tat ben marcats que no requereixen cartells explicatius i donen ritme a la narració.

I amb un excepcional treball de càmera, fluid, natural, dinàmic i directe. Una càmera que es mou, mira i enfoca com si fos els ulls de l’espectador. Amb primeríssims plans que s’enganxen al rostre o el cos de les seves intèrprets i els persegueixen i els busquen, per portar a l’espectador a sentir-se, no testimoni sinó part de l’escena.

La vie d’Adèle’ és una de las pel.lícules més honestes i més autèntiques que recordo.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies