Per Aristòtil, una comèdia havia de representar homes pitjors que l’individu mitjà. I es referia, en concret, a homes ridículs: aquells amb una tara o deformitat inofensiva pels altres. Certament, el personatge còmic és en moltes ocasions aquell que no aconsegueix allò que es proposa degut a les seves pròpies mancances. Però allò que és risible en ell no és pròpiament el seu fracàs sinó l’error de percepció: la creença –o, fins i tot, la seguretat– que aquell propòsit quedava a l’abast de les seves possibilitats. Derek Noakes, protagonista de l’última creació televisiva del Ricky Gervais, no aspira sinó a la deferència, l’atenció i el favor envers aquells qui l’envolten i reïx. No és, per tant, un personatge còmic. I “Derek” (2013) no és una comèdia.
Membre indispensable de l’staff d’una petita llar per a gent gran, el Derek pateix (o això se n’extreu) una mena de trastorn generalitzat del desenvolupament que condiciona el seu intel·lecte alhora que esborra de la seva personalitat tot rastre d’egocentrisme i malícia i prodiga un tipus de bondat i d’indulgència pròpies d’un món imaginari. A Broad Hill hi viuen les seves “persones favorites”: la Hanna (Kerry Godliman), que és la directora del centre, a més de “la persona més bona del món”; el Dougie (Karl Pilkington), que s’encarrega del manteniment; el Kev (David Earl), un sense sostre resignat a una vida també sense propòsits; i els seus vint-i-dos residents, majoritàriament octogenaris. En aquest entorn on ningú no és exactament on li hauria agradat ser, el Derek diu sentir-se “l’home més afortunat del món”.
A aquestes alçades són poques les persones a qui sorprèn la capacitat del Ricky Gervais per inventar formats i formes de fer televisió en un context indubtablement favorable i tanmateix tan i tan competitiu. Però fins i tot pels que l’hem seguit de prop des de The Office (2001-03) ens ha sobtat el gir copernicà que suposa l’aparició de Derek, no tant pel que fa al discurs general del seu creador, sinó per la manera de presentar-lo.
En els seus productes de ficció i també en les seves aparicions com a monologuista o presentador, Gervais ens havia mostrat sempre i fins ara els homes ridículs a qui Aristòtil feia referència. Sens dubte ho eren el David Brent (The Office) i aquella obsessió malaltissa per la pròpia popularitat; o l’Andy Millman (Extras), perdedor digne a l’inici i titella grotesca de l’establishment televisiu a la cloenda; o el Warwick Davis (Life’s Too Short) i els prejudicis que el seu complex d’inferioritat feien créixer en ell. Als stand-up shows no era el propi Gervais qui pujava a l’escenari, sinó una versió xulesca del comediant; una estrella milionària, insolent i ignorant capaç d’afirmar que el fet que Nelson Mandela no hagi reincidit després de tants i tants anys en llibertat provava que el sistema penitenciari funcionava a la perfecció. I de la mateixa manera, el mestre de cerimònies dels Globus d’Or que va confondre el Bruce Willis amb el pare de l’Ashton Kutcher no era ben bé el Ricky Gervais, sinó un actor forà poc o gens familiaritzat amb el laberíntic univers sentimental de Hollywood.
A Derek, però, la cosa canvia. The butt of the joke (l’objecte de la broma) ja no és el personatge entorn del qual hi pivota la resta ni tampoc ho són aquells qui l’envolten. La figura còmplice de l’audiència, indispensable en tota comèdia convencional, tampoc no existeix i fa mer acte de presència en els moments puntuals (si bé no escassos) de comicitat explícita en què un personatge patètic actua de forma lleugerament menys patètica que algú altre. A Derek s’hi riu sovint, però per fer servir una altra expressió típicament britànica, la majoria de vegades the joke is on us. I és que els únics personatges veritablement representatius de la societat (i per tant de l’audiència) que hi apareixen són els familiars dels residents de Broad Hill a qui caracteritza una actitud ara condescendent, ara interessada. En aquell entorn, són ells –com també ho seríem nosaltres– els homes pitjors que l’individu mitjà.
Derek no cau maldestrament en la crida moral a la reflexió, però sí és un al·legat enèrgic i dolç en favor de la bondat, enaltida aquí com a valor suprem i insubstituïble. “He conegut persones que no creien en Déu i que eren horribles i d’altres que eren amables”, diu el protagonista, preguntat per les seves creences religioses. “I he conegut persones que sí creien en Déu i que eren horribles i d’altres que eren amables.”
I acaba: “Siguem amables, doncs. És així de fàcil.”
- The Paradise
- Derek de Ricky Gervais
DEREK
Creador: Ricky Gervais
Direcció: Ricky Gervais
Guió: Ricky Gervais
Intèrprets: Ricky Gervais, Karl Pilkington, Kerry Godliman I David Earl
Capítols: 7 (de 25 minuts)
Data d'estrena: 12 d'abril de 2012
Web oficial
Envía una resposta