Primer Amor, en la versió de José Sanchís Sinisterra, basada en el monòleg del 1946 de Samuel Beckett, torna a Barcelona després de la seva estrena al Grec 2010, amb Pere Arquillué com a protagonista. L’obra ja li va valdre a l’actor el Premi Nacional de Teatre, el Premi Ciutat de Barcelona i el Butaca al Millor Actor, tots ells al 2011.
Primer Amor és una creació de Miquel Gorriz i Àlex Ollé a partir d’una idea original de Moisés Maicas i del propi Pere Arquillué.
El text (brillant) de Samuel Beckett ens presenta un personatge extravagant que es dirigeix al públic per explicar-los, prenent com a punt de partida la mort del pare, la seva única experiència d’amor a la vida.
L’actor que dóna vida al personatge sense nom de Beckett és un excels Pere Arquillué, que durant una hora i cinc minuts omplirà l’escenari per defensar-nos el seu personatge i de pas, donar-nos una lliçó d’actuació.
L’escenari és completament buit, a excepció d’una plataforma que recorda una taula de dissecció amb un llum fluorescent a sobre que anirà pujant i baixant il•luminant la plataforma-taula de dissecció-taüt segons les necessitats de la història. Tampoc fa falta gaire més, donat que gràcies a l’esplèndida actuació vocal i corporal d’Arquillué, l’escenari s’omplirà miraculosament de la grandiosa presència de l’actor.
El personatge és estrany, rar, malcarat, tosc, torturat i deslligat dels interessos humans i, malgrat tot, ens acaba sent entranyable. El repertori de moviments, expressió corporal i facial, tics i jocs de veu que desplega Arquillué, ens permet acostar-nos al personatge del vagabund que semblava tancat i inaccessible. La interpretació és extraordinàriament sòlida, fent creïble d’aquesta manera les rareses d’un personatge que de vegades sembla retardat, i a voltes ens deixa anar reflexions lúcides i punyents que no lligarien amb el que havíem vist fins el moment del personatge i que, no obstant, comprem sense cap mena de dubte. Tant el domini del text per part de l’actor com el text, que ja és brillant en si mateix, ens ajuden a mantenir la tensió i l’interès en tot moment.
El personatge es dissecciona davant els nostres ulls: ens mostra les seves entranyes, la seva concepció particular del món (“tot es barreja dins el meu cap: cementiris, matrimonis i les diferents classes d’excrements”) i les seves misèries. Tot això regat amb el particular humor negre, irlandès i escatològic de Beckett. I no pots deixar d’escoltar-lo atentament, de preguntar-te quina mena d’exorcisme seguirà a la frase anterior, de voler saber quina és la seva història. Una tragicomèdia que et deixa enganxat al seient, que et fa voler saber més d’aquesta estranya persona, que provoca somriures però que alhora et deixa glaçat per la negror que contenen… en definitiva, una text, una posada en escena i una interpretació magnífiques.
«Allò que en diuen amor és, en realitat, un exili,
i de tant en tant una postal de casa.»
Es pot veure a: La Villarroel
Text: Samuel Beckett
Intèrprets: Pere Arquillué
Envía una resposta