I ha arribat l’hora dels germans Coen i la seva ‘Inside Llewyn Davis’. Era, sense mena de dubte, una de les cintes més esperades de la competició i no ha decebut. ‘Inside Llewyn Davis’ és una petita joia plena d’humor jueu fi i fosc, amb una galeria de personatges i atenció als detalls marca de la casa.

La pel.lícula ens explica la odissea de Llewyn Davis, un músic folk que al NovaYork de principis dels anys 60, a falta d’èxit es conforma amb sobreviure. Està protagonitzada per un excel.lent Oscar Isaac (el marit de Carey Mulligan a ‘Drive’) que aconsegueix treure espurnes del seu personatge-bombó, acompanyat de la pròpia Carey Mulligan, Justin Timberlake i un molt divertit John Goodman, en pla robaescenes amb un personatge cent per cent Coen.

Els germans Coen acompanyats de Oscar Isaac, Carey Mulligan i Justin Timberlake. (C) AFP

Amb un guió molt intel.ligent, una direcció brillant, uns actors perfectes i una fotografia magnífica, ‘Inside Llewyn Davis’ és una comèdia tant deliciosa com àcida que es veu amb un somriure permanent a la bova, mentre de mica en mica va deixant anar les seves càrregues de profunditat.

Més divisió d’opinions hi ha hagut amb ‘Jimmy P. (Psychotherapy of a Plains Indian)’ d’Arnaud Desplechin, director entre altres de ‘Reyes y reina’ i ‘Un cuento de Navidad’. Jo sóc dels “pro”. La pel.lícula ens explica el que indica el seu títol: la detallada recreació de les sessions de psicoteràpia a les que es va sotmetre James Piccard, un indi peus negres a qui a la tornada de la Segona Guerra Mundial li diagnostiquen esquizofrènia, amb l’antropòleg i psicoanalista francès Georges Devereux, en el llibre del qual (Reality and Dream) es basa el guió de Desplechin.

Benicio del Toro i Mathieu Amalric a Cannes.

Les converses entre els dos, magníficament interpretats per Benicio del Toro i Mathieu Amalric en dos registres molt diferents però complementaris, construeixen la columna vertebral sobre la qual s’articulen els flashbacks que expliquen el passat de James Piccard i l’origen dels seus traumes. Una elegant posada en escena i un muntatge precís contribueixen a aconseguir la fluïdesa narrativa necessària i a que la pel.lícula no caigui en l’episòdic.

I les esbroncades més sonores i els aplaudiments més entusiastes com a resposta li han correspost a ‘Shield of straw’ de Takeshi Miike, un film policíac sobre la perillosa missió que ha de complir un grup de policies que han de custodiar al presumpte assassí d’una nena, l’avi de la qual ofereix mil milions de iens a qui el mati.

Takeshi Miike, escridassat i apludit a Cannes. (C) FDC

Apunta temes tant socorreguts però resultons com la necessitat de venjança, el “tots tenim un preu” o on està el límit del que s’ha de fer per salvar una vida. Però Miike porta la seva pel.lícula a terrenys més propers al gènere d’acció hollywoodense més convencional (no podia treure’m del cap les pel.lícules de Steven Seagal mentre veia ‘Shield of Straw’), amb algunes seqüències d’acció espectaculars, però llastada per un estil excessivament obvi, uns personatges que són pur estereotip, uns diàlegs massa explicatius i una duració excessiva.

Grans documentals en altres seccions

Però no només de la Secció Oficial a competició viu el Festival de Cannes. I ahir vam tenir la oportunitat de veure dos grans documentals.

Per un costat, ‘L’image Manquante’ del director cambodjà Rithy Panh que torna a explicar, com a ‘S-21, la machine de mort Khmère Rouge’ i ‘Duch, le maître del forges de l’enfer’, la repressió a la que van sotmetre al pobre de Cambodja Pol Pot i els seus jemers rojos. Rithy Panh complementa la veu en off del narrador i les imatges de propaganda del règim amb el contraplà de la realitat de la que ell va ser testimoni reconstruïda amb petites recreacions estàtiques amb ninots de fusta, com si d’un pessebre de Nadal es tractés.

Encara que no soni atractiu, el resultat és absorbent i emocionant. La pel.lícula participa a la secció Un Certain Regard i va ser rebuda amb una llarga ovació en la que van participar fins i tot els membres del jurat.

Claude Lanzmann, a la presentació de ‘Le dernier des injustes’. (C) FDC

I per altra banda, el veterà Claude Lanzmann, el director de ‘Shoah’,  va presentar ‘Le dernier des injustes’, 3 hores i 40 minuts sobre Benjamin Murmelstein, l’últim president del consell jueu de Theresienstadt, un suposat gueto model ideat pels nazis. Partint d’unes entrevistes que el propi Lanzmann va realitzar el 1975 a Murmelstein, torna als llocs on van ocórrer els fets i queda ben clar que, traïdor o no, Murmelstein era un home que va viure uns fets extraordinaris que era necessari treure a la llum.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies