Del 15 al 26 de maig podrem trobar al Teatre Coliseum de Barcelona l’espectacle Escuela de Calor, un recorregut per la música dels anys 80 i 90 a l’estat espanyol. Nostàlgia, cançons, una banda i 5 cantans, mitjançant el rerefons d’un programa de ràdio per tal de fer un homenatge a una època i un estil molt concrets.
L’espectacle es desenvolupa mitjançant la vida d’una locutora de ràdio, interpretada sense massa esma per Paula Sebastián, que des d’un fictici “Estudi Joaquín Luqui” ens posa al dia de la seva moguda vida sentimental i alhora va donant pas als diferents números musicals, que no tenen gaire a veure amb la història en molts moments. La història de la locutora de ràdio és força infantil, plena de tòpics i fent pretendre creure que o bé la noia és molt més jove del que aparenta o bé s’expressa amb termes pretesament “moderns” que corresponen al vocabulari més caspós dels anys 80.
Pablo Perea (La Trampa) va obrir l’estrena ahir a Barcelona interpretant el suadíssim –Bienvenidos de Miguel Ríos, per continuar amb Una noche de amor desesperada de Triana, encara que sonés més proper a Manolo García que al malaurat Jesús de la Rosa.
Al llarg de la nit podrem sentir èxits que van des dels començaments de la movida madrilenya: Nacha Pop, Burning, Los Secretos, Alaska, Radio Futura, Rosendo, Gabinete Caligari o Tino Casal per continuar amb Loquillo, Miguel Bosé, Hombres G, Joaquín Sabina o El Último de la Fila fins arribar a Estopa, Fito & Fitipaldis o Amaral.
Els intèrprets de les diferents cançons defensen modestament el repertori, però sense tirar coets. Pablo Perea destaca per la seva gran veu, però hauria de fer un esforç per no modificar les lletres de les cançons sense justificació prèvia.
Alberto Comesaña, després de projectes com Semen Up i Amistades Peligrosas potser s’hauria d’haver quedat a “La selva de los famosos”, perquè la seva pose de seductor de mercat dominical ja no ven gaire, per no dir res.
El tercer dels cantants és Joaquín Padilla (Iguana Tango) que resultava francament pesat amb la “pose” de rock star en un concert multitudinari, quan la realitat era una altra. Quan adoptava la personalitat de cantautor guitarra en mà, encara era més insuportable. Potser li queda millor el paper de cantant de la banda d’acompanyament de La Ruleta de la Suerte d’Antena 3, on no té protagonisme i passa desapercebut.
El quart cantant és Carlos Segarra (Rebeldes), que ahir a la nit no va poder actuar. Un que se’n lliura.
La banda, correcta, va acomplir amb les expectatives, encara que el repertori no era, no ens enganyem, d’excessiva dificultat (ja ho sabem: “Its Only R’n’R”). El so, potser el més destacable, mereix una ovació pel tècnic (si obviem els abusos del reverb).
L’escenografia, plagada de tòpics, obvietats i tirant a cutre: Plaza de Enrique Urquijo, portades de discos escampades per l’escenari com si fos el dormitori d’un adolescent, el ja esmentat Estudio Joaquín Luqui i una barra de bar que serveix per a que l’intèrpret de torn es recolzi o es deixi caure, sobreactuadament, a temes com Ojos de Gata o Cadillac Solitario i el seu Martini que fa oblidar les penes…
Les projeccions de vídeo que acompanyaven la música tenien regust de televisió local, i només uns quants dels temes eren acompanyant pel seu vídeo clip original, suposem que per manca d’autorització dels propietaris.
Menció especial requereix la coreografia marciana de Mediterráneo, on l’elenc, proveïts de l’indumentària estiuenca de rigor (banyador, xancles i tovallola al coll) van envair l’escenari provocant un moment important de vergonya aliena.
En definitiva un espectacle de Cover Band amb cantants més o menys coneguts que podríem trobar a qualsevol revetlla de poble a l’estiu (estil Década Prodigiosa) i que es queda petit per a un escenari magnífic com el del Coliseum.
S’ha de reconèixer que el públic (granadets en la seva majoria) es va mostrar molt entregat (davant la nostra sorpresa) i que va semblar passar-s’ho molt bé. Això segurament vol dir que si als 80 senties les radiofòrmules, portaves sabates nàutiques, serrells i cardats i totes les senyes típiques i tòpiques de l’època, potser gaudiràs de l’espectacle. En qualsevol cas, hace falta valor, hace falta valor….
Si pel contrari senties altre tipus de música (o no només aquesta en tot cas) i apreciaves les coses que se sortien una mica de la corrent majoritària imperant, potser gaudiràs més fent-te la teva pròpia llista nostàlgica a l’Spotify, acompanyant-la de la teva beguda preferida i la teva parella o amics, o fins i tot en soledat.
Es pot veure a: Teatre Coliseum
Intèrprets: Alberto Comesaña, Carlos Segarra, Joaquín Padilla, Pablo Perea i Paula Sebastián.
Envía una resposta