Fa un parell d’anys, ‘Nader y Simin, una separación’ del director iraní Asghar Farhadi  va començar una carrera d’èxits que va començar a Berlín, on va guanyar l’Os d’Or, i que va acabar amb un gran èxit de públic i crítica que la va portar a guanyar l’Oscar a la millor pel.lícula estrangera. Segur que ara amb ‘Le passé’ espera repetir una carrera similar.

Tot i que aquesta vegada l’acció es traslladi a París i que el repartiment estigui composat per intèrprets gals, ‘Le passé’ segueix un plantejament molt similar a anteriors pel.lícules del director iraní. Es tracta d’un dur drama familiar en el que tot gira al voltant els diferents punts de vista, les diferents versions o les reaccions dels personatges davant d’un fet dramàtic que no es mostra en pantalla.

L'equip de "Le passé" a la catifa vermella. (C) AFP

El film arrenca amb l’arribada de Ahmad (Ali Mosaffa) a París per signar els papers del seu divorci de Marie (Berenice Bejo). Allà es trobarà amb que la seva exdona viu, a més de amb els seus fills fruit d’un matrimoni anterior de Marie, amb Samir (Tahar Rahim), amb qui es vol casar, i el fill d’aquest. Però de seguida descobrirà que en aquest projecte de família hi ha quelcom que falla.

Poc a poc, Ahmad assumeix el paper d’intentar resoldre l’embolic i anirà descobrint els secrets dels seus membres i l’enrevessat transfons del que està passant. A pesar de que hi ha moments en els que aquests encadenament de revelacions resulta excessiu i que la historia de fons és massa retorçada, de forma que enlloc d’enriquir la pel·lícula l’allarga, són tantes les bones idees i els bons diàlegs, i estan tant ben desenvolupats els personatges, que es converteix en una pega menor.

I també va de famílies, ‘Like Father, Like Son’, la pel.lícula del japonès Hirokazu Koreeda, director entre altres de ‘Nadie sabe’, ‘Still Walking’ o ‘Kiseki’. Aquesta vegada ens narra la historia d’una família que descobreix que el seu fill de 6 anys no és en realitat el seu fill natural, ja que quan va néixer a l’hospital  els van donar el nen equivocat.

El director Hirokazu Koreeda acompanyat dels actors de ‘Like Father, Like Son’. (C) FDC

A pesar de tenir una premissa argumental una mica forçada, quelcom que ja passava a ‘Kiseki’, Koreeda torna a demostrar la seva mestria per abordar temes complicats i profunds de manera senzilla i humana. En aquesta ocasió combina de forma molt hàbil el drama familiar amb la presentació de dos plantejaments de vida i, més concretament de la paternitat: un caracteritzat pel rigor i el compliment estricte de les regles amb l’objectiu d’assolir l’èxit professional i un altre més flexible encaminat a gaudir de cada moment.

En l’estil de Koreeda no hi ha res especialment innovador, ni trencador, però és tremendament efectiu  i aconsegueix instants màgics i de gran força dramàtica. Costaria creure que aquesta pel.lícula no li agradi a Steven Spielberg, president del jurat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies