Fa un parell d’anys, ‘Nader y Simin, una separación’ del director iraní Asghar Farhadi va començar una carrera d’èxits que va començar a Berlín, on va guanyar l’Os d’Or, i que va acabar amb un gran èxit de públic i crítica que la va portar a guanyar l’Oscar a la millor pel.lícula estrangera. Segur que ara amb ‘Le passé’ espera repetir una carrera similar.
Tot i que aquesta vegada l’acció es traslladi a París i que el repartiment estigui composat per intèrprets gals, ‘Le passé’ segueix un plantejament molt similar a anteriors pel.lícules del director iraní. Es tracta d’un dur drama familiar en el que tot gira al voltant els diferents punts de vista, les diferents versions o les reaccions dels personatges davant d’un fet dramàtic que no es mostra en pantalla.
El film arrenca amb l’arribada de Ahmad (Ali Mosaffa) a París per signar els papers del seu divorci de Marie (Berenice Bejo). Allà es trobarà amb que la seva exdona viu, a més de amb els seus fills fruit d’un matrimoni anterior de Marie, amb Samir (Tahar Rahim), amb qui es vol casar, i el fill d’aquest. Però de seguida descobrirà que en aquest projecte de família hi ha quelcom que falla.
Poc a poc, Ahmad assumeix el paper d’intentar resoldre l’embolic i anirà descobrint els secrets dels seus membres i l’enrevessat transfons del que està passant. A pesar de que hi ha moments en els que aquests encadenament de revelacions resulta excessiu i que la historia de fons és massa retorçada, de forma que enlloc d’enriquir la pel·lícula l’allarga, són tantes les bones idees i els bons diàlegs, i estan tant ben desenvolupats els personatges, que es converteix en una pega menor.
I també va de famílies, ‘Like Father, Like Son’, la pel.lícula del japonès Hirokazu Koreeda, director entre altres de ‘Nadie sabe’, ‘Still Walking’ o ‘Kiseki’. Aquesta vegada ens narra la historia d’una família que descobreix que el seu fill de 6 anys no és en realitat el seu fill natural, ja que quan va néixer a l’hospital els van donar el nen equivocat.
A pesar de tenir una premissa argumental una mica forçada, quelcom que ja passava a ‘Kiseki’, Koreeda torna a demostrar la seva mestria per abordar temes complicats i profunds de manera senzilla i humana. En aquesta ocasió combina de forma molt hàbil el drama familiar amb la presentació de dos plantejaments de vida i, més concretament de la paternitat: un caracteritzat pel rigor i el compliment estricte de les regles amb l’objectiu d’assolir l’èxit professional i un altre més flexible encaminat a gaudir de cada moment.
En l’estil de Koreeda no hi ha res especialment innovador, ni trencador, però és tremendament efectiu i aconsegueix instants màgics i de gran força dramàtica. Costaria creure que aquesta pel.lícula no li agradi a Steven Spielberg, president del jurat.
Envía una resposta