Els guapos són els raros
6Valoració

Tres nois introvertits i poc acceptats a l’escola mostren les seves aspiracions, anhels i pors al garatge de casa. El seu somni és el reconeixement públic dels companys i la festa de graduació és la porta del seu èxit al ritme de Manel. Amb un plantejament senzill, els actors de Versus Teatre cusen una història normal que parla dels que no són guapos. Dels raros.

No saben que els guapos són els raros, que ho sap tothom però no ho diu ningú“, resa la lletra de Manel. Sota el paraigües de les cançons costumistes d’aquest grup català d’ èxit, viuen el Toni (David Anguera), el Bernat (Martí Salvat) i el Marcel (Ricard Farré). Ambicionen el carisma dels altres, l’ èxit dels altres i desitgen convertir-se en nois reconeguts. L’anhelat canvi d’eruga a papallona que amaga en si mateix l’adolescència és el vehicle per contar, en clau de comèdia, la situació des joves actuals.

És per això que la comèdia que dirigeix el jove Enric Cambray, que també interpreta un curt i molt còmic paper, enganxa al públic. Almenys, al jove auditori que va presenciar l’estrena i que agraïa les al·lusions al seu món quotidià amb picades d’ullet a programes televisius com ‘Gran Hermano’, l’ ús de les xarxes socials, la dependència de l’ordinador, l’èxit de grups dels 90 (Backstreet boys té el seu gag) i, per damunt de tot, a la música.

Amb banda sonora pròpia (The Mamzelles), destaca per sobres la presència dels Manel. El llenguatge, proper i senzill, permet una connexió empàtica amb l’auditori que no només manté la rialla quan hi ha comicitat sinó, fins i tot, quan la història mostra també la seva agredolç. Quan els nois s’amaguen darrere l’escenografia (un munt de trastos vells que simulen l’habitació de les joguines dels adolescents), se situen al “Confesionario”, nova al·lusió a la realitat mediàtica i on descarreguen les seves sensacions. Això si, en ‘mute’.

Els guapos són els raros Teatre Gaudí

 

Els espectadors ho viuen en dues televisions petites, però no ho escolten. Un detall innecessari, al meu parer. Absurda en alguns instants (la “kindermancia” és desternillant alhora que difícil d’encaixar en una història com aquesta), sorprèn amb una treballada coreografia inicial i, en canvi, decep per no oferir més que notes instrumentals d’una de les cançons dels Manel. i tot, perquè sense dubte, el veritable ganxo de la història és comptar amb el teló de fons del grup català. La seva presència, omnipresent, és el reclam principal d’aquest espectacle, programat al Teatre Gaudí de Barcelona fins al mes de juny.

 


Es pot veure a: Teatre Gaudí
Text: Enric Cambray
Intèrprets: David Anguera, Ricard Farré, Martí Salvat, Enric Cambray.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies