I ha començat amb ‘El Gran Gatsby’ versió Baz Luhrmann. El nou espectacle vingut directament de Hollywood, via Austràlia i que després de la seva estrena el cap de setmana passat als Estats Units, arribarà a les pantalles de tot el món en els pròxims dies.

Crida l’atenció que l’omnipotent Festival de Cannes no hagi preferit cedir l’excel·lent plataforma de promoció que suposa obrir el festival a una pel·lícula en estrena mundial. Però la presència de Leonardo DiCaprio, Carey Mulligan i Tobey Maguire garanteix estrelles i glamour per a la gal·la inaugural i suposa la confirmació de l’aposta per Baz Luhrmann que Thierry Frémaux, delegat general del festival, va fer fa dotze anys amb ‘Moulin Rouge’. A més, hem de tenir en compte que si bé el Festival de Cannes és una mostra del millor cinema d’autor que es fa en el món, també és tot un esdeveniment per a la indústria, amb el seu mercat i els seus negocis, i amb les seves festes, les seves gal·les, els seus vestits de nit… i d’això en ‘El Gran Gatsby’ hi ha molt.

Cannes 2013 El gran Gatsby

I també hi ha molt de l’esmentada ‘Moulin Rouge’ en ‘El Gran Gatsby’. En aquesta l’acció transcorre en els bojos 20 de Nova York en lloc el Paris de la bohèmia, en lloc de poetes, pintors i cabareteres, hi ha rics molt rics i un broker de Wall Street amb aspiracions a escriptor, però també hi ha festes boges, una dona entre dos homes, deliri ‘kitsch’ i molta música actual (encara que ara els personatges no cantin). I és que a pesar que ‘El Gran Gatsby’ no sigui un musical, gran part de les seves seqüències estan concebudes com si ho fos.

Cannes El gran Gatsby

Així, la pel·lícula es converteix en un espectacle visual exuberant amb mansions espectaculars, vestuari luxós, una recreació del Nova York de l’època com de dibuix animat i moviments de càmera impossibles realçats pel 3D. Molta lluentor i molt foc artificial que funcionen com en una atracció de fira. Buida i superficial, però resultona. Luhrmann opta per la grandiloqüència i l’espectacle, en lloc de per la subtilesa, el que impedeix que sorgeixin l’emoció, el misteri, la malenconia i la seducció que tanca la novel·la de F. Scott Fitzgerald.

La pel·lícula arrenca amb disseny art-decó en un blanc i negre gastat que ràpidament es transforma en una imatge brillant en color i en 3D. Més vistosa, però també molt menys autèntica. Tot un avís per als espectadors.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies