"Didn't it rain"- Hugh Laurie
6Valoració

Que Hugh Laurie és un home inquiet ho sap tothom que hagi donat una ullada a la seva biografia: Actor de teatre, cinema, televisió, remer, escriptor, pianista,… I en cada nova aventura que emprèn no s’hi posa per poc però sobretot sempre aconsegueix transmetre que allò que fa ho fa perquè li agrada i s’hi diverteix. Així es capbussava en clàssics de la música americana al 2011 amb el seu disc de versions “Let them talk”,que per sorpresa d’alguns va ser un èxit convencent a públic i crítica. Ara que ja no ha de demostrar que això de tocar i cantar se li dóna bé i que el seu doctor House va quedant enrere, ens torna a oferir un altre disc, “Didn’t it rain” per seguir indagant en temes de blues i també experimentant amb altres estils.

Un disc molt acurat en la producció però sense que aquesta li mati la naturalitat, que sobretot és el canalitzador d’una passió. És d’aquells que dubtes si l’ha fet més per ell mateix o pel públic, però al final aconsegueix que els dos bàndols es trobin en un punt comú d’aquest divertiment havent gaudit ambdós.

"Didn't it rain", Hugh Laurie

Amb aquell esperit experimental, comença des del principi, amb “The St.Louis Blues” una peça estil Dixieland que arrenca com si algú estigués provant tecles i cordes abans d’entrar en matèria. Segueix amb una melancòlica i quasi descarada cançó sobre addiccions “Junkers Blues” i al tercer tall salta sense complexes al tango amb “Kiss of fire”. A partir d’aquí es succeeixen temes com “I Hate A Man Like You” de Jelly Roll Morton, “Wild Honey” de Dr. John, el so Nova Orleans al “Changes” d’Alan Price, “Weed smokers song”, “Send me to the ‘lectric chair” i el tancament amb el “Unchain my heart” de Ray Charles, més proper a l’original que la versió que va popularitzar la contundent veu de Joe Cocker.

Didn’t it rain” no es recrea en exaltar el protagonisme de qui signa el disc. De fet els instruments de la Copper Bottom Band i les col.laboracions de gent com Gaby Moreno i Jean McClain hi tenen molta més presència que la veu de Laurie, encara que quan es deixa sentir fa gala de versatilitat adaptant-se al to que requereix cada cançó. Està clar que si plou, culpa seva no serà.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies