Stoker
8Valoració

L’aventura americana de Park Chan-wook ens arriba amb la intenció de fer gaudir a aquells que coneixem al director coreà, però també per atreure a aquells que mai es seurien a veure una pel·licula asiàtica. Per mèrits temàtics i estètics, “Stoker” aconsegueix els dos objectius i així ens trobem davant d’una petita joia plena de matisos i fascinant perversitat.

Quan India Stoker (Mia Wasikowska), una adolescent excèntrica, perd al seu pare en un accident de cotxe, la seva vida canvia per sempre. El comportament d’India només era comprensible pel pare amb qui tenia una relació que la seva mare (Nicole Kidman) envejava. Charlie (Matthew Goode), germà del pare, apareix per sorpresa al funeral i decideix quedar-se per ajudar-les a superar la tragèdia. La desconfiança d’India es transforma en atracció i en la certesa que tots dos tenen coses en comú.

Park Chan-wook porta a la pantalla un guió de Wenthworth Miller (el protagonista de ‘Prison Break’) que té com a tema principal el mal, un tema pel que Chan-wook sent una gran atracció. En aquest cas es tracta del mal ocult, d’aquell mal arrelat en l’interior d’una persona, que s’ha mantingut sota control però que les circumstàncies ajuden a que acabi per explotar. Sense explicar massa d’un guió de tints hitchcockians, la història presenta una mena de triangle entre mare, filla i tiet (tot i que això és simplificar fins a l’extrem o fins i tot enganyar, tal i com fa el trailer) i un procés d’auto-coneixement i d’acceptació de la veritable naturalesa. El problema del guió és que necessita lligar alguns elements per resultar més sòlid; es tracta d’un homenatge massa obvi a les històries de Hitchcock i s’ha de reconèixer que en mans d’un altre director no funcionaria bé.

Stoker

La força principal de “Stoker” està en les seves imatges. El director construeix un univers preciosista, fosc i ple d’imatges exagerades i innecessàries si ho pensem objectivament però d’una gran bellesa i que  tenen molt sentit en el context de la història. Transicions intel·ligens i poètiques, un principi i un final que connecten de manera inesperada, uns escenaris barrocs i plens d’elements que capten l’atenció. El treball de so també està ple de subtileses que ajuden a entendre als protagonistes i aporten una nova dimensió a les imatges. Tot a “Stoker” és gairebé perfecte i si el guió fos una mica més rodó estaríem parlant d’una pel·lícula excel·lent.

El repartiment està a l’alçada de les pretensions de Park Chan-wook. Mia Wasikowska sorprén donant vida a aquesta adolescent tímida que descobreix una identitat i una visió del món diferents. Al seu costat, Matthew Goode està fantàstic com l’oncle que sembla amagar alguna cosa, que juga a dues bandes i gaudeix controlant la situació. Nicole Kidman es reserva el paper més desagraït, per falta d’evolució i per funcionar principalment per contrast amb India. Tot i així també està raonablement bé i és un notable tercer vèrtex d’aquest estrany triangle.

Stoker

 “Stoker” és un relat d’iniciació, morbós i ple d’imatges torbadores, que s’allunya dels típics relats amables ‘made in Hollywood’ per transportar-nos a un univers gairebé màgic on estranyament ens sentim molt complets. En acabar “Stoker” et deixa desconcertat, amb ganes de pensar molt més en la història, i de tornar-la a veure pel barroquisme de la seva proposta. I això no és gens habitual en el cinema que ens arriba.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies