La realitat supera la ficció. Aquesta frase tan i tan utilitzada amb el visionat d’aquest film cobra una nova dimensió ja que l’espectador de bon segur es quedarà perplex un cop vist aquest documental.
A l’Amèrica més profunda, en els suburbis de Texas, el nen Nicholas Barclay va desaparèixer sense deixar rastre. Ningú va saber el que va passar, i el que és pitjor, a ningú li va importar. No va ser un cas comentat a les notícies ni sortia la seva foto en els cartrons de llet, i poc a poc la seva família va anar perdent l’esperança de tornar-lo a veure. Van passar quatre anys i nou mesos i l’acció es trasllada a Linares, Espanya. Allí la guàrdia civil troba a un jove que diu haver estat segrestat i que és en Nicholas. Només hi ha un problema, el nen de Texas era ros amb els ulls blaus, aquest és castany amb els ulls marrons.
Aquest és el punt de partida d’un dels més fascinants films que he tingut l’oportunitat de veure en molt temps. Alguns ho titllen de manipulador i també és conegut que alguns dels protagonistes no han quedat satisfets amb la imatge que es dóna d’ells. Jo dic que és pur cinema negre, que es converteix en versemblant amb la seva rerefons d’història, basada en fets reals, i que juga hàbilment amb els límits de les regles del cinema documental.
El film va creixent en forma i envergadura minut a minut, el muntatge va donant pistes i presentant personatges d’allò més interessants. Es supleix la manca de material visual de molts trams de la història amb recreacions d’enorme força visual i, sobretot, amb la total implicació a nivell d’entrevistes de tots els protagonistes del relat. Tot això fa que el conjunt sigui totalment absorbent, un viatge narratiu on no saps qui diu la veritat ni qui menteix.
El més destacable és que la força rau en la variada quantitat de testimonis que la càmera recull: aquesta família de l’Amèrica profunda, el detectiu privat que bé podria sortir en algun film de David Lynch, l’oficial del FBI que va portar el cas, l’obès amic de Nicholas o el mateix director que, amb un muntatge tan present i subjectiu, esdevé personatge fonamental en el desenvolupament … però per sobre de tots ells, aquest és un film sobre Frédéric Bourdin; algú tan i tan fascinant que només sentir-lo parlar i mirar la càmera, ja s’ha guanyat un lloc en el meu imaginari.
Finalment voldria fer una reflexió a la que m’ha portat aquest film. La pròpia cultura de consum nord-americana ens ha ensenyat a pensar en les forces de seguretat i en els mitjans de comunicació d’aquest país com una maquinària ben greixada. Amb una sèrie de professionals molt ben preparats que sempre arriben al seu objectiu amb les més modernes tècniques de deducció. Doncs bé, cal donar les gràcies a “The Imposter” per mostrar que també poden ser una drecera de sapastres, com els de qualsevol altre país.
Avui dormiré ben tranquil.
Envía una resposta