El darrer concert de l’Auditori va estar dedicat al singular talent dels compositors llatinoamericans anomenats moderns. Entre la tirada per la música popular i l’afany experimental, algunes de les millors composicions de Silvestre Revueltas, Heitor Villa-Lobos i Alberto Ginastera van brillar en una nit que va combinar l’ingràvid talent del portentós pianista Alexandre Tharaud i la desbordant passió del director d’orquestra Manuel Hernández Silva.

Recentment, en un enlluernador article publicat a Cultura/s, Ferran Mateo descrivia amb precisió al pianista francès Alexandre Tharaud com “una barreja de personatge byronià, d’alumne aplicat i d’eclèctic sibarita”. La seva aparent contenció i refinament interpretatiu –aquest singular pianista sembla cercar el pur destil•lat del sentiment amagat darrera les notes– el converteixen ara com ara en un dels pocs i privilegiats intèrprets capaços de transcendir qualsevol parenceria per provocar el veritable plaure de la immersió musical en qui l’escolta. A més, Tharaud és alhora increïblement versàtil, capaç d’harmonitzar i enriquir-se amb altres concepcions musicals; així ho va demostrar en la seva eficaç combinació amb el talentós director d’orquestra veneçolà Manuel Hernández Silva, un torrent d’energia creativa que va saber treure tota la lluentor a una OBC en plena forma, que es va aproximar a la música culta llatinoamericana en una nit certament inoblidable.

Alexandre Tharaud

El concert va començar de forma immillorable amb la interpretació del concert per a clavecí i orquestra núm. 1 de Johann Sebastián Bach, que va servir a més per il·lustrar a la perfecció el trajecte creador que va seguir un compositor “modern” com el brasiler Heitor Vila-Lobos, rememorant les polifonies bachianas en fructífer diàleg musical amb els eteris ritmes de la música popular brasilera. Abans, Hernández Silva i l’OBC ens van endinsar en la singular i menys coneguda obra del mexicà Silvestre Revueltas. Un talent extraordinari, de salut prematurament esquinçada per culpa de l’alcoholisme, que es va capbussar en la modernitat, apartant-se de qualsevol forma de folklorisme. La seva música sona, encara avui, vibrant i rica en idees com la de Leonard Bernstein o Aaron Copland, com van demostrar aquestes Redes que vam poder escoltar per primer cop a l’Auditori. A continuació, unes memorables bachianas, executades per un Tharaud que va provocar amb la seva interpretació una veritable ovació, ens van confirmar la fecunditat creativa de la música culta llatinoamericana de la primera meitat de segle. Tharaud va culminar la seva participació amb una merescuda pluja d’aplaudiments, és clar, però la nit no havia acabat encara. Com a brillant colofó, Hernández Silva ens va oferir una emocionant interpretació de la suite Estancia del gran Alberto Ginastera. Aquest compositor argentí va ser capaç de combinar en la seva obra la tirada pel folklore d’un Bela Bartók amb la vocació foragitada d’Arnold Schönberg. Així ho va confirmar la inquietant i bellíssima Danza del trigo, o el festiu malambo final, en el qual director i orquestra gairebé semblaven estar ballant per a nosaltres. El públic, entusiasmat, els va dedicar a tots una llarga ovació.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies