El passat dijous el Teatre Tarantana s’omplia de sexe i drogues amb la revolucionaria “Shopping & Fucking”, i no hem volgut perdre l’oportunitat de parlar amb el seu director, l’Oriol Rovira.
Com et vas posar en contacte amb aquesta “Shopping & Fucking”?
Vaig anar a veure “Unes polaroids explícites” al Lliure de Gràcia i vaig quedar molt impactat. El text, l’autor, connectava amb el tipus de literatura que m’agradava. Va ser com, hòstia, això també es pot fer en teatre. Vaig anar a la llibreria i vaig fullejar varies obres d’en Ravenhill. S&F va ser la que més em va agradar. Va ser una decisió bastant intuïtiva. Un cop traduïda, ho vaig veure molt clar.
Que impacte et va produir?
Molta excitació. Era l’obra que sempre havia volgut escriure. Descriu molt bé el dilema existencial de la generació que hem nascut en plena societat de consum.
L’has vist representada?
No. He vist altres obres de l’autor.
Com vas enfocar la traducció?
Ha estat un procés molt llarg. D’entrada, no sóc traductor. Però com que el text no existia en català ni castellà, vaig haver de fer-ho per poder treballar i tirar endavant el projecte. Ha passat per moltes mans, la veritat. He tingut ajuda. No ha estat gens fàcil perquè combina un llenguatge de carrer, mal parlat, però a la vegada respira certa poètica. Imatges, formes i repeticions que l’autor utilitza de manera més o menys subtil, i era important no perdre.
Dóna la sensació, que malgrat succeir al Londres dels 90, és un text molt universal.
Exacte. Els seus personatges viuen d’esquena al món, d’esquena al present. Pràcticament no hi ha referències polítiques ni culturals. Hi ha una idea de ciutat urbana, post-punk, que podria encaixar amb qualsevol capital cultural dels 90. L’obra descriu el buit existencial d’una generació que va néixer durant els anys vuitanta. Un estat d’ànim que no és local, sinó que respon a una generació globalitzada, que consumeix el mateix tipus de menjar, compra la mateixa roba, escolta la mateixa música, consumeix les mateixes drogues.
L’obra no dóna treva, no deixa respirar a l’espectador.
Tot i així, hi ha sentit de l’humor i ironia. La obra ens dona una perspectiva que va més enllà de la percepció individual de cada personatge, que és inaccessible per ells. Una certa compassió irònica, una perspectiva que ens permet qüestionar-nos si podem imaginar un món sense comprar ni vendre.
Que sentit li dónes a la història del supermercat?
L’obra està repleta d’històries. Els personatges utilitzen les histories per explicar allò que no poden fer amb les seves pròpies paraules, per evadir-se, per experimentar emocions, per recordar. El paper de les històries a l’obra és com un espai de llibertat que els permet ser tot allò que no poden ser a la vida real. Hi ha una idea d’evasió, de reafirmar-se, de trobar la seva pròpia identitat. I a la vegada, aquest espai on poden sentir i experimentar emocions. Com quan veiem una pel·lícula, anem al teatre o llegim un llibre. El moment climàtic de l’obra és justament quan es traspassa el llindar de la història i es passa a l’acte.
L’obra no és sexualment romàntica. Com valores la visió que té de l’homosexualitat?
L’estil és molt sec. De fet, hi ha un rebuig molt clar a aquesta idea sentimentalista d’entendre l’amor i les emocions. Tot i així, sí que hi ha un cert idealisme, una mica d’esperança. Els seus personatges viuen immersos en situacions límit però encara no han perdut l’esperança. Tant l’homosexualitat, com les drogues, el sexe o la violència, apareixen com a circumstàncies dels personatges, de les seves vides, però no són el tema central. L’obra parla de com el poder intenta classificar-no a través d’etiquetes. És d’agrair que a aquestes alçades del partit hi hagi obres on persones del mateix sexe mantenen relacions sexuals entre elles i no sigui necessari haver d’explicar o definir res. Els personatges no responen a estereotips gai. No existeix en ells cap característica física ni de comportament que els faci gais. Senten desitjos sexuals cap a persones del seu mateix sexe, i mantenen relacions sexuals entre ells.
Com heu enfocat el muntatge escènic?
Quan vaig llegir el text per primera vegada ja vaig veure que havia de ser una posada en escena senzilla i amb pocs elements. Els punts forts són el text i els actors. L’espai està pràcticament buit. És com una caixa, dins d’una caixa. Tot el que apareix a l’escenari s’utilitza en algun moment. No hi ha decoració. Tant el vestuari, com l’escenografia o la il·luminació transmeten una sensació de certa desolació, de deixadesa. Tot plegat té un punt cutre que m’encanta i que ajuda a entrar al món dels personatges.
En aquest cas parlem d’una obra de teatre, però creus que en certa manera, l’art de molestar? Remoure?
De plantejar qüestions, d’obrir preguntes, de posar en dubte allò que ja està establert. Crec que és bo sortir de les zones de confort però no sé fins a quin punt, generar malestar es pot convertir en un acte buit o únicament estètic. Crec que és important anar en compte i mesurar molt bé el que fas i el sentit que li dones, sinó és fàcil caure en la provocació per la provocació.
Hi ha una, gens dissimulada, feroç crítica al consumisme imperant aquests dies. Però els personatges no s’enfronten, semblen haver donat l’esquena al món.
És veritat. Resulta molt interessant aquesta idea de com se senten atrets i a l’hora rebutgen el sistema en el que viuen. Hi estan atrapats, però a la vegada, és l´única cosa que coneixen.
Parla´m de la Lulú. Si no m’equivoco és la primera obra de teatre de Clara Lago, com es treballar amb ella? Com creus que reaccionarà la gent que vulgui veure la Clara Lago de a 3 metres bajo el cielo?
És l’únic personatge femení de l’obra. La proposta intenta acostar-nos al misteri moral de l’home. La Lulu és el personatge que d’una manera més evident es va fotent de morros contra tot allò que no vol ser. És el personatge amb més sentit moral, amb més consciencia pròpia.
Molt bé. Ens hem entès de seguida. Treballar amb els cinc actors ha estat una experiència molt agradable.
El dia de l’estrena, hi havia tres adolescents que la van venir a veure, i la mare les va fer aixecar just al final, al moment més àlgid, quan un dels personatges apareix amb un ganivet. Es veu que la mare les va obligar a sortir, però elles es van quedar amagades a les escales. Però més enllà de l’anècdota, és una obra que no busca complaure l’espectador, sinó compartir amb ell els dubtes i les preocupacions d’un món que necessita definir-se i replantejar-se contínuament.
Com ha estat treballar amb un actor de la talla de Mingo Ràfols?
Fantàstic. La seva experiència ha estat de gran ajuda en un projecte on gran part de l’equip era la primera vegada que fèiem teatre.
Que idees teniu per a l’obra. Us agradaria fer gira? Esteu movent el projecte?
Sí. Esperem que no mori aquí. Ens agradaria poder fer gira i temporada en alguna altra ciutat. De moment no. Encara no hem tingut temps. Però idees no ens en falten.
Moltes gràcies i molta merda!
