Litoral
8Valoració

Sembla que Wajdi Mouawad ha agafat el gust a Barcelona. Després de l’èxit d’Incendis al Teatre Romea, podem tornar a olorar Mouawad al mateix escenari, amb la proposta que dirigeix Raimon Molins: Litoral, el primer text de la tetralogia de l’autor canadenc d’origen libanès.

El mateix escenari, el mateix autor. Però que ningú s’esperi el mateix aire que Oriol Broggi va infondre al text de Wajdi Mouawad. Raimon Molins, junt amb un equip que va a l’una, dirigeix Litoral amb una proposta dramatúrgica diferent, complexa, i molt interessant.

Litoral” narra la història de Wilfrid, un noi a qui comuniquen la mort del pare. A través d’unes cartes que el seu pare li va escriure durant la seva vida i que mai li va enviar, Wilfrid es descobrirà a si mateix. Decidirà fer un viatge als seus orígens, a la terra on va nèixer la història dels seus pares, per enterrar el seu progenitor. En aquest viatge l’acompanyaran el cadàver del seu pare (Lluís Marco), un fantasma d’aire artúric protector del nen que va ser (Xavi Ruano) i el seu alter ego, director de la pel·lícula de la seva vida (David Verdaguer), junt amb altres personatges amb profundes ferides de guerra, que caminaran units per la figura del pare mort, impregnant l’ambient amb un rastre d’olor de putrefacció, de mite i de tragèdia grega.

La peça està estructurada en dues parts diferenciades. En la primera, la presentació dels personatges es realitza de forma dinàmica, gràcies, en part, a una proposta escenogràfica molt efectiva i interessant (obra de Ricard Prat i Coll), que és modificada de forma quasi constant pels mateixos actors durant tota la obra. La proposta dramatúrgica en sí és arriscada, amb barreja de gèneres, i potser hi ha massa elements amb els que el text de Mouawad és reticent a acoblar-se del tot. Cosa que no passa en la segona part, molt més poètica i lírica en la proposta en general, on tot sembla fluir molt més. Tot i això, aquest contrast dóna dinamisme a la peça.

Litoral Teatre Romea

Un treball de precisió per part dels actors que formen un grup coral en constant moviment. A destacar els monòlegs sobre la guerra en la segona part, amb un Pepo Blasco que fa que la respiració de l’espectador s’aturi per un instant. Potser per moments lleugerament precipitada la interpretació de Marc Rodríguez (Wilfrid). Patrícia Mendoza i Mireia Trias completen el repartiment, aportant el costat femení, donant als seus personatges la fragilitat necessària a través de força i perseverança versemblants.

Jugar, play, jouer, fer teatre, en definitiva. Un gust veure un esforç titànic a l’escenari amb bons resultats. Una entrega total per part dels actors, i una feina prèvia que potser manca d’un cert rodatge per acabar d’ajustar-se, però que no sembla estar fora de l’abast d’aquesta companyia que des de la Sala Atrium (on fabriquen perles de precisió des de ja fa un temps) fan el salt al Romea, sense por, desafiant l’espectador català, oferint una dosi de treball i joc teatral a tots els nivells, dignes d’admiració.


Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Wajdi Mouawad
Intèrprets: Marc Rodríguez, Lluís Marco, David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco, Xavier Ruano.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies