Devoció per l’exuberància del paisatge bohemi i empremta nacionalista, bellesa commovedora i complexitat musical van ser evocades en una memorable revisió del cicle de poemes simfònics Ma Vlast (La meva pàtria), de Bedřich Smetana, en una nit memorable a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) que va comptar en aquesta ocasió amb el singular talent del director convidat Jiří Bělohlávek.

El cap de setmana passat l’OBC ens va oferir una magnífica ocasió per apropar-nos amb profunditat a la música nacionalista de l’Europa de l’Est que es va desenvolupar durant l’època romàntica, i que va tenir com a màxims conreadors als compositors nascuts a Bohèmia (avui part de la República Txeca) Antonin Dvořák i Bedřich Smetana. El segon –el fill d’un cerveser que tocava el violí– no va anar mai al Conservatori, però això no va ser obstacle perquè, després de confirmar la seva vocació musical arrel d’una trobada amb el seu admirat Franz Liszt– aconseguís la glòria artística amb populars òperes sobre la vida rural bohèmia com La núvia venuda, o amb un cicle de poemes simfònics d’àmplies dimensions com La meva pàtria. Smetana va compondre les sis parts d’aquesta obra durant la segona meitat de la dècada dels setanta, afligit per una sordesa irreversible, sumit en un estat anímic desastrós, acuitat pels problemes monetaris i turmentat pel deteriorament de la relació amb la seva esposa Bettina. D’alguna manera tota aquesta angoixa va revertir creativament en una obra exuberant en idees i creativitat; una autèntica peça mestra que evocava la bellesa dels paisatges de Bohèmia, algunes llegendes populars com ara la de la venjativa amazona Sarka, i també els conflictes derivats del cisma luterà.

JIRÍ BELOHLÁVEK

Per a l’ocasió l’OBC va comptar amb la batuta d’un director d’excepció: el també txec Jiří Bělohlávek, qui va brodar una extraordinària versió en setanta-set minuts que van passar en un tres i no res, recolzat per una orquestra en plena forma. Com en les grans ocasions van saber sonar intensos i alhora subtils, volgudament romàntics i meravellosament turbulents quan la situació ho requeria. Va ser una d’aquestes nits ideals on el públic va tenir l’oportunitat de demostrar tot el seu agraïment a orquestra i director en una llarga ovació final. Era la primera vegada que Bělohlávek visitava l’Auditori i sens dubte ens va deixar amb ganes de retrobar-nos amb ell en una propera visita, que esperem que no trigui en arribar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies