Tot just al febrer d’aquest any, la banda de Chicago, Fall Out Boy, anunciava a través de les xarxes socials que per fi s’acabava el descans indefinit que havia separat el grup al 2009. I tot just dos mesos després ja tenim entre mans el seu nou disc. Un àlbum amb un títol que ens podem prendre com una broma o com una mostra de deliris de grandesa: “Save Rock and Roll”.
I després de tots aquests anys, el seu so segueix igual de reconeixible que com el van deixar al 2008 amb “Folie à deux”, amb les senyes d’identitat intactes però amb un gust per fer-ho tot una mica més gran o grandiloqüent com per compensar el temps perdut als seus fans i alhora donar un cop de puny sobre la taula davant de qui els hagués donat per morts.
El disc comença sense contemplacions amb una estampida que canta a l’aixecament amb “The Phoenix”. I a partir d’aquí ja poques vegades posa el fre, seguint amb el single que ja van presentar al febrer “My songs know what you did in the dark (light em up)” i “Alone Together”. Una rera l’altra Patrick Stump clama ràpid a la passió, la revolució, l’amor, la força de la joventud i altres himnes a l’ús, acompanyat de persistent bateria, elèctriques guitarres i cors en bona part de les cançons. I ho fa amb unes lletres més personals que mai, on el grup reflexa tot el que han après pel camí des de que, tal com diuen a “Where Did The Party Go”: “We were the kids who screamed, ‘We weren’t the same’ / In sweaty rooms”. Ara ja més madurs i amb diverses lliçons apreses els toca reubicar-se en nous temps i en una nova etapa vital.
I segurament també per això al seu disc hi ha lloc per força heterodòxia a través de diverses col.laboracions com la que els porta pels camins del rap a “The Mighty Fall” de la mà de Big Sean, la participació de Foxes a “Just One Yesterday” amb un inici que remet a Adele, la contundent intervenció de Courtney Love a “Rat A Tat” i el tancament a mans de ni més ni menys que Sir Elton John en l’homònima “Save Rock and Roll”.
Potser no han inventat la roda i està clar que no salvaran el Rock’n’Roll, lo seu sempre ha estat més el punk pop, però la seva música és com un guilty pleasure que no fa gens de nosa, així que benvingut sigui el seu espitat retorn.
Envía una resposta