Apropar-se a un superheroi hauria de ser més fàcil. La primera entrega d’Iron Man és una bona mostra d’això, amb un guió lleuger però coherent i uns diàlegs intel·ligents. La segona part suposa una petita davallada respecte a l’anterior però encara es suportable. El que passa amb la tercera pel·lícula del personatge és que l’ambició d’una història complexa s’uneixen a una posada en escena massa infantil, en el mal sentit. El resultat: un desastre.
En aquest cas assistim a la deconstrucció de l’heroi quan Tony Stark s’enfronta a diverses crisis de naturalesa molt diferent. D’una banda, un terrorista anomenat El Mandarín amenaça la seguretat dels Estats Units i comença a provocar explosions en territori nord-americà. De l’altra, Stark pateix un problema nerviós que li provoca insomni i greus atacs d’ansietat que només pot resoldre sentint-se segur dintre de l’armadura.
Aquestes dues històries i alguna més que no desvetllaré per mantenir la intriga de la trama s’uneixen per anar construint una narració més ambiciosa que en les dues anteriors aventures però que pateix una gran manca de rumb i de to. Els acudits de Tony no queden tan bé en aquesta pel·lícula que pretén tenir un to més fosc i les innumerables tonteries que apareixen en el guió rebaixen la força d’una història amb potencial per créixer i impactar.
La intenció de dirigir-se a tot tipus de públic acaba fent mal a “Iron Man 3”: la part dels atacs terroristes queda rebaixada a anècdota, El Mandarín queda desvirtuat com a enemic i com a metàfora, les crisis de Tony Stark són una pobre excusa argumental… Tot queda amagat darrera de les escenes d’acció (algunes ridícules, com el rescat dels passatgers de l’Air Force One), de la important despesa en armadures i d’una comunicació infantil amb l’espectador, a qui tracta com si fos un nen de poc més de tres anys. I aquesta no és la manera de fer pel·lícules per a tots els públics.
Robert Downey Jr. sembla avorrit del seu personatge i fa poca gràcia. Potser la culpa no és seva i és d’un guió amb acudits gens inspirats i lamentables escenes amb el protagonista fent de James Bond o de l’Arrow televisiu. Al seu costat, Gwyneth Paltrow, Guy Pearce, Rebecca Hall, Ben Kingsley, James Badge Dale o Don Cheadle (quin repartiment!) estan tan perdut com Downey Jr. en un seguit de diàlegs ocurrents però que ni defineixen ni fan avançar els seus personatges. L’acció i els efectes especials són certament força millors que a la segona entrega, sobretot en l’espectacular escena final, però no poden fer res per ressuscitar un film que està mort des de la taula d’escriptura.
Es pot reflexionar molt més sobre la metàfora de la deconstrucció de l’heroi, sobre els problemes de Tony per adaptar-se a la situació, sobre el final del personatge. Evidentment se li poden donar totes les voltes que es vulguin a “Iron Man 3”. Però al final si les dues hores i deu minuts cansen, si mires el rellotge, si moltes de les escenes són totalment ridícules i si Tony Stark ha perdut la seva màgia, és que a Marvel s’han equivocat. Un error imperdonable i que esperem que no es repeteixi en les noves produccions que tenen planificades.
Envía una resposta