Manel segueix el seu camí d’exploració musical amb el nou treball “Atletes, baixin de l’escenari”. Més en sintonia amb el darrer disc “10 milles per veure una bona armadura” que amb el primer “Els millors professors europeus”, Manel presenten 13 cançons plenes d’ironia, autorreferències, desenganys i virtuosisme compositiu. Més elèctrics i amb format clàssic de banda de pop-rock, sense grans orquestracions ni tocs folks com als treballs anteriors, segueixen amb cançons-històries, amb poques tornades i lletres plenes de moments atrapats per la mirada del o dels lletrista/es. I recupera alhora per dues cançons la veu penetrant de Roger Padilla, cantant ocasional al primer treball.
Si alguna sensació predomina amb aquest segon treball, és cert desencant existencial. Reposat i serè, però melancòlic a la vegada. Reflexiona, potser autorreferencialment, sobre un grup de música que s’ha dissolt (“Banda de rock”), sobre deixar passar les oportunitats (“A veure que en fem”, “Quin dia feia, amics”), sobre l’esgotament de l’amor (“Deixar-te un dia”), sobre el que ens agradaria fer i no fem (“Un directiu em va acomiadar”) o sobre els prejudicis (“Ai, Yoko”). I també trobem històries amb mons barrocs rics en detalls que transporten a altres èpoques (“Mort d’un heroi romàntic”) o simples i que et glacen la sang pel contrast de la dolçor de la música i l’aparent placidesa de les primeres estrofes (“Imagina’t un nen”). Cançons vitamíniques (“Vés bruixot!”, “Teresa Rampell”) aparentment desenfadades, o d’altres assossegades i profundes (“Desapareixíem lentament” , “Fes-me petons”).
En conjunt, un nou treball que demostra que Manel segueix amb intenció de no cansar-se de si mateixos, buscant noves formes d’expressar-se i sense deixar de ser ells mateixos.
Envía una resposta